Cultura

Un llambreig callantívol

LA REMOR DEL VENT

El llambreig de la teua ombra s'emmiralla sobre les cledes metàl·liques dels adossats. Hi ha una veu que sempre va amb tu, una mica taciturna, i que de vegades també reconeix el somriure. Recomença el cobalt nítid en rompre el dia, t'hi a corprès de valent i t'ennuega l'excés d'atzur. Bades els ulls i t'enfrontes a l'estupor, no saps on ets, has perdut el sentit de l'orientació sobtadament. Aprens a guarir-te amb els indrets que trepitges i et rebleixen d'emparança, deleges per una posta de sol que t'enxampe flairant-la, esguardant-la per si té alguna cosa a dir-te.

Vaneges el vespre d'una tardor mediterrània que t'espetega filagarses albes a la mirada, et fibla la serenitat mentre el petit Alonso fa una becaina a dins de la gàbia de transport. Un minúscul cadell terrier tremola als braços d'una noia encisada pels animalons gerds, ferits, d'esguard poruc. Retrobes el recer del món virtual. El poeta escriu per llegir-se a sí mateix i n'és conscient, és per això que en assolir un lector inconegut que s'endinse en el seu cartipàs li lliurarà un bocí d'estima per sempre més. Deixaràs anar la idea aquella: “que la vida no té objecte, que és un assumpte desgraciat”. Si l'aigua s'esbalça sobre l'aigua, hi descriu tremolins esfèrics.

El sol esguita planys resplendents darrere la boirassa. Els canyars doloregen d'oblit i es remenen melangiosos a mercè del vent. Ara digues, què traus de vessar mots per les voreres del silenci? En esquitllar-te pel carrer Jesús observes un avi que estreny la mà de la néta força petita, l'home no vol acceptar el bitllet de loteria que una jove de trets agitanats i bells li ofereix, tot i així ell li allarga unes monedes amb gest ferreny, i ella li les agafa d'esma. Ets rodamón per les teues avingudes i voldries apaivagar l'angoixa.

Ara cobeges el migjorn d'una plaça del sud, on el temps esdevé el teu aliat, hi transita volander, dolç i viu com una brisaina còmplice, perquè estàs a punt de rendir-te i no vols que prevalga en tu la dona feble que t'abranda planyiments al pit, i vol empassar-se la nena sense paüra. Sempre hi ha un instant en què intuïm l'ensorrament, la sentor de l'esvoranc, i és així com t'afermes al somni, i engegues la reviscolança amb un punt de llum.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Alejandra Atarés
Artista

“Hi ha molta gent que estima la pintura”

Qui ho diu que els joves artistes, obcecats en les noves tecnologies, ja no pinten? No només ho fan, sinó que ho fan amb un estil renovat. Contemporani. Alejandra Atarés (Saragossa, 1987) pertany a...

barcelona
 
Monika Zgustova
Traductora i escriptora

“Falta molt per investigar del gulag”

barcelona
 
ANTONI PALOMO
ARQUEÒLEG, CODIRECTOR DE LES EXCAVACIONS AL JACIMENT NEOLÍTIC DE LA DRAGA DE BANYOLES

“A la Draga estem creant escola”

BANYOLES
 
opinió

Girona: de la cana al metre

Catedràtic de Geografia i Història de l’Institut Jaume Vicens Vives
 

El Braç de Santa Tecla acomiada unes festes marcades pel referèndum

tarragona
 

Ficció sobre la ficció

sant sebastià
 

Pau Blanc debuta amb un disc sorprenent, ‘El jou’

la bisbal d’empordà
 

El dolor real i el joc dels escriptors

sant sebastià
 

Sheila Jordan, una de les grans veus del jazz, actua avui a Girona

girona