“No puc viure 7.000 vides”

Fins ara era una assignatura pendent; les circumstàncies de la vida no m'hi havien portat encara. És un repte que m'imposo per la necessitat d'aprendre, no m'agrada caminar en terreny conegut. I fer-ho amb aquest text de Marta Galán és fantàstic: és una puntada a l'estómac i al cor, sense estructura dramàtica ni quarta paret, s'interpel·la el públic.

Comença amb la carta que rep de l'escola i es pregunta si ensenyen bé o no. A partir d'aquí va més endins i planteja la situació de moltes dones. Amb un crit final molt coral. Em ve molt de gust dir les coses que diu l'autora en aquesta obra, que integra el sentit de l'humor mentre dóna un calbot a l'espectador.

Va més enllà. Critica que hi ha coses que s'han assumit com a naturals i causen angoixa perquè no es pot estar a tot arreu. Tot és concret, pragmàtic. Seria molt bo que fos el punt de partida per generar un debat per prendre decisions per un canvi social. Marta i el director Marc Martínez ens plantegen què passaria si complíssim l'amenaça, tots els treballadors, d'estar quiets un dia, no fer res. Es parteix d'una reflexió molt teatral pràctica, que ens obliga a preguntar-nos per què no ho fem si és tan fàcil.

És una comèdia àcida, amarga, que parteix d'un punt menys situacional. Em permet ser més descarada. Sovint, els personatges que interpreto tenen una càrrega que haig de respectar. Aquesta sacseja. En les obres de ficció el marc històric està molt fixat. Aquí, en canvi, la capa entre el personatge i jo, la Clara, és molt prima; no hi ha massa filtres.

Sí, sobretot els ritmes. Perquè no parlo tota l'estona, i els silencis són el més difícil, pesa molt la responsabilitat perquè es vegin justificats. Hi ha un abans i un després d'un actor que ha fet un monòleg. El Marc Martínez va fer el primer fa poc [Solo, d'Strindberg]. Hi ha un training. És tema de conversa com els que fan maratons.

A mi em serveix molt veure com parlen els personatges. Parteixo de la partitura del text. No puc construir els personatges a partir de la meva experiència personal. No tinc temps de viure les 7.000 vides que em pot plantejar el teatre. A partir de la partitura del text, noto que tots s'expressen d'una manera diferent, tenen un ritme, i això implica un cos i una mobilitat adequats. El ritme de Conillet és el de l'osset de l'anunci del conillet de Duracell, que no para mai. És constant; tot i que algun cop s'acceleri, l'empresa de piles garanteix que no s'apagarà mai, a diferència de les altres marques. També jugo amb l'estructura que hi ha en escena: hi pujo, m'hi amago...

Marta Galán ha trobat molts referents a la dona i els conills, més enllà del sexual de Playboy o que les conilles són molt paridores. Una conilla pot viure en llibertat però té un altre tipus de gàbia.

L'objectiu de la cultura ha de ser remoure des de les consciències fins als sentiments. Ha de provocar l'efecte terratrèmol. Ha de despertar l'ànim de la gent, donar esperances, i també ha de distreure, però no únicament això. El teatre és com la punxada del metge que t'arriba quan no t'ho esperes. Així el discurs racional es fa més curt perquè entra per la vessant emocional. Una vegada, en una obra de teatre en què parlàvem de la crisi de parella que acabava malament, sentia una parella que es deia: “Nosaltres no estem tan malament, oi, carinyo?” La gent revisa la seva vida. El nostre és l'avantatge dels músics, l'emocional: a més del discurs, servim l'emoció. A Giornata particolare, la mare estava atrapada, ben diferent de la d'ara. Però també calia ensenyar-ho perquè s'identifiquessin els que se senten atrapats.

Ho respon el monòleg d'Alberto Sanjuán, que pots ser molt compromès però que portes unes Nike que han fet mans infantils, per exemple. És pràcticament impossible ser coherent a la vida. És més difícil ser coherent a la vida que al teatre. Els artistes volem ser molt íntegres però som contradictoris. Podem sortir en una manifestació perquè no acomiadin el personal, però comprem no sé què amb què es contribueix indirectament que hi hagi més armament al món.

És un reflex del teatre submergit, que es fa més per l'entusiasme que per les possibilitats econòmiques, sota del teatre mediàtic com el de Gemma Brió [Llibert] que es pregunta per què cal fer teatre si costa més diners dels que s'hi guanyen. Està molt bé, en aquest sentit, que l'obra es pugui veure a l'Espai Lliure, que la puguin conèixer uns espectadors que potser no van a les sales alternatives. M'agradaria, ara, fer alguna altra obra de la Marta, però que també la dirigís ella. Perquè amb el Marc Martínez hem estat molt més fidels al text que si ho hagués dirigit ella, que no li té tant de respecte. El seu personatge és molt més imprevisible que una Yerma, per exemple, que du implícita una estructura del text. Vaig afrontar Conillet perquè tenia moltes ganes de dir allò, però no sabíem gens com ho afrontaríem.