D'Amèrica a Tahití, amb la derrota
Albert Sánchez Piñol reivindica la figura de Carrasclet a ‘Vae Victus', la segona part de la seva epopeia catalana
“Martí Zuviría és un supervivent i viu mil aventures però sempre està ancorat en la derrota de 1714”
Per començar, aclarirem el títol de la novel·la: Vae Victus, que és una deformació de la locució llatina “Vae Victis”, que vol dir “Ai, dels vençuts”. Albert Sánchez Piñol s'ha pres aquesta llicència per evocar Victus, la novel·la que va publicar el 2012 i de la qual aquesta és la segona part. En l'anterior entrega d'una sèrie que es preveu llarga –calcula deu volums!– narrava la guerra de Successió espanyola a principis del segle XVIII i la derrota catalana l'11 de setembre de 1714, en la qual es van perdre les lleis i constitucions catalanes en mans de Felip V. Tot plegat explicat a través dels ulls d'un enginyer militar, Martí Zuviría, deixeble més que espavilat de Vauban, i que es veu involucrat de ple en la guerra, ara d'un bàndol, ara de l'altre, el dels catalans.
“Què se'n va fer, dels vençuts de la novel·la anterior?, es preguntarà el lector. Doncs molts s'exilien a Viena, però Zuviría se'n va a Amèrica a començar de nou. Allà veu les grans extensions de prats, diu: «Per primera vegada, els meus ulls, aquest paisatge no el poden fortificar.» I deixa de ser ell mateix i s'allibera de la guerra d'on ve, però torna a recaure perquè és un enginyer militar i acaba lluitant.”
I aquest conflicte enfronta els indis yamas amb els colons anglesos de la Carolina americana i, sempre involucrat en mil peripècies, aconsegueix prendre una ciutat, Port Royal, sense que hi hagi cap mort. “Va ser ben bé així, van agafar un vaixell d'uns traficants i van dur la gent assetjada a una illa propera, de manera que els colons es van rendir sense provocar cap mort.”
Barrejant una estructura històrica amb una de ficcional, que permet a l'autor explicar com es vivien tots aquests conflictes des de la quotidianitat i el punt de vista dels anònims, dels individus que ho van patir directament, Sánchez Piñol recupera també un capítol poc conegut de la història catalana, com és la guerra que va enfrontar el 1719 els francesos i els espanyols i en la qual deu mil catalans van participar amb l'esperança de poder recuperar després les seves constitucions i llibertats. “Només si el llibre serveix per donar a conèixer el personatge de Carrasclet, que era un veritable heroi, ja em donaré per satisfet.”
Segons l'escriptor, Carrasclet té més interès que bandolers com Serrallonga, per exemple, els quals s'han mitificat molt. En canvi, Pere Joan Barceló, originari de Capçanes, va tenir un paper crucial en aquesta guerra, en la qual va aconseguir aplegar milers de catalans sota les seves ordres, un exèrcit que alhora estava sota les ordres de Fitz-James Berwick, el mateix duc que va combatre en el setge de Barcelona de 1714 en el bàndol de Felip V. “Carrasclet intueix que Berwick els trairà i que només els està utilitzant per als seus fins, però Martí Zuviría li fa entendre que, en aquells moments, lluitar amb els francesos és l'única manera que tenen de mantenir viva la causa catalana.”
En les dues parts restants, més reduïdes, seguim Zuvi Piernaslargas en la seva venjança contra Joris Prosperus van Verboom, “el carnisser d'Anvers”, i lacai predilecte de Felip V, que cau a Barcelona, i finalment s'enrola sota les ordres del capità anglès James Cook per participar en l'expedició científica a Tahití en el buc britànic Endeavour. “Martí Zuviría es un supervivent i viu mil aventures però sempre està ancorat en la derrota de 1714.”
Com en Victus, trobem un Zuviría que ja nonagenari, en el seu exili vienès, dicta les seves memòries a l'horrible i esperpèntica Waltraud Spöring. En aquesta segona part, però, l'autor o suposat traductor de les memòries posa notes a peu de pàgina, que serveixen a l'escriptor per oferir un contrapunt a la suposada memòria de Zuviría.
Vae Victus (La Campana) surt avui a la venda simultàniament en català (traducció de Xavier Pàmies) i en l'original castellà. La pròxima, Sánchez Piñol preveu escriure-la en català: “Vull introduir diferències en cadascun dels volums de la sèrie de Zuviría, també en la seva estructura narrativa.”
L'adaptació de Victus al cinema està pendent però creu que amb la publicació de Vae Victus podria donar-hi una empenta perquè passa parcialment als Estats Units. Els drets d'autor estan comprats, però la productora nord-americana està buscant pressupost, i no descarten convertir-ho en una sèrie televisiva. “Interessar a aquesta gent és difícil i jo n'estic al marge, però és una indústria molt complexa.” Per altra banda, Vae Victus serà traduïda, de moment, a l'holandès.
Aquest diumenge, al suplement Cultura sortirà publicada una entrevista in extenso amb Albert Sánchez Piñol sobre la novel·la.
“El 1713 també hi havia radicals”
La història que explica Albert Sánchez Piñol enllaça de ple amb l'actualitat política, ja que les aspiracions sobiranistes de Catalunya són filles d'aquell primer moviment de resistència encapçalat per Carrasclet posterior a l'11 de setembre de 1714. “Cada 24 hores canvia tot i costa opinar sobre el que està passant. Amb tot, sóc optimista, sempre que es compleixi un requisit: que el poble català es mantingui ferm.” En aquest sentit, assenyala que repensar el 1714 és ben útil: “Si els nostres avantpassats genètics o ideològics van aguantar aquells bombardejos, la destrucció de la ciutat, i tot i així es van revoltar, nosaltres només hem d'aguantar míssils simbòlics i mediàtics.”
Respecte a l'atzucac actual, l'escriptor recorda que el 1713 també hi havia radicals a Barcelona i un bàndol més moderat “però al final van acabar tots a les muralles”. Com ara, la situació conflictiva feia difícil l'elecció dels mandataris: “A Casanova, van haver d'escollir-ho en tercera votació perquè ningú volia, aleshores em poso en la pell dels nostres polítics i penso: quina gràcia!”
Respecte a les bombes que sí que esclaten ben reals a París, Sánchez Piñol alerta que totes les vides humanes valen igual: “És horrorós el que ha passat a París però també ho era allò del Líban i no en vam fer cas, ni Google va treure cap crespó negre.”
El novel·lista considera que els atemptats han de servir per fer autocrítica. “Sóc molt budista i penso que tota acció té un efecte i em pregunto si nosaltres hem tingut una actitud adequada en llocs com ara l'Iraq i l'Afganistan, on hi ha hagut milers de morts.” I conclou: “Aquests conflictes posen en crisi els nostres valors, que estan podrits.”
