“El país té tics adolescents”

Estem atrapats en la cultura de la immediatesa. Cada dia apareixen notícies que ens modifiquen els estats d'ànim. Hi ha molt soroll. I en aquest moment és just reivindicar el valor de la història. Per entendre el procés actual convé anar enrere, mirar com estàvem el 2010, quan hi va haver la primera gran manifestació. O el 1980, amb el primer govern autònom. I ja no diguem el 1939, després de la desfeta. O el 1714. Aquest esforç de recorregut és molt útil per reflexionar sobre el present.

A la ratlla de l'any 1000, a Catalunya, com a tot Europa, s'estableixen uns models polítics en els quals trobem l'arrel última de la nostra realitat. El nostre tret diferencial en el marc peninsular és que no vam tenir una reconquesta autònoma pròpiament dita, sinó que la vam fer integrats en el marc europeu a través de l'imperi franc. Aquesta marca hispànica o Catalunya Vella era la província perifèrica d'un imperi que entra en crisi i que té davant una gran potència que és el califat de Còrdova. Els que estem a la frontera ens hem de començar a espavilar tots solets. Aquest és l'origen de la creació de la
dinastia de Barcelona com a comtat hegemònic del conjunt de comtats catalans.

... la proverbial mort d'hereus del casal de Barcelona va portar la desaparició de la dinastia. De la mateixa manera que la unió de corones d'Aragó i Castella es podria haver trencat amb el segon matrimoni de Ferran el Catòlic, que de fet ell desitjava: va arribar a tenir un fill que va morir poques hores després de néixer. Fins i tot en les grans guerres hi ha hagut moments definitius que haurien pogut ser diferents: el 1714, l'aposta no va ser forassenyada com s'ha dit. Comptava amb un viratge polític que s'havia de produir a Anglaterra, i que es va produir a la mort de la reina Anna... unes setmanes massa tard. Però jo en faig un altre, de balanç: és evident que Catalunya no és –encara– un estat dins d'Europa, però també ho és que ha aconseguit mantenir uns trets identitaris potents i alhora un model econòmic i social essencialment modern. Si ens comparem amb els que han guanyat les guerres, els matrimonis i les herències, en sortim una mica malparats, però hi ha un munt de nacions que a l'edat mitjana tenien perspectiva de convertir-se en estats consolidats i no només han desaparegut com a estats, sinó que han quedat anorreades com a comunitats amb una identitat pròpia.

Gens. És un problema que afecta la generació gran que no va poder estudiar, i moltíssim els nostres escolars, perquè a l'ensenyament obligatori els coneixements són mínims tirant a anecdòtics i al batxillerat només s'estudia la història del segle XX. Et diré més: el que més sorprèn és que la classe dirigent (professionals, polítics, gent que està tirant endavant els moviments cap a la independència...) en té un gran desconeixement i, fins i tot, a vegades mostra un cert desinterès per conèixer-la.

El país i la seva classe dirigent tenen tics adolescents molt forts. L'adolescent viu en el present i en el futur, i no es planteja que allò que està vivint ho ha pogut viure algú abans que ell.

Si ens fixem en l'edat mitjana, és molt fàcil criticar determinats monarques per comportaments que avui poden semblar estranys. De Jaume I ens sorprèn que no mantingués una monarquia amb un sol tronc, però a la seva època tenia sentit. Pere el Gran dura molt poc, però és capaç d'enfrontar-se des d'una realitat demogràfica molt menor a les grans potències, a França i al papat. Va ser clarament pragmàtic. Pretenia introduir un model autoritari de monarquia, però davant la pressió de les institucions va acabar sent ell el que va consolidar el pactisme. Ferran el Catòlic va ser un monarca eficaç. Com va dir Maquiavel, partia d'uns orígens molt modestos i va arribar a ser el monarca més poderós de la Terra. A partir de la unió de corones, el poder executiu no va quedar en mans d'un monarca, sinó que va prevaldre un model col·legial de govern que s'estructurava, de fet, en una forma republicana. És clar que tu el que m'estàs preguntant és com haurien d'actuar els dirigents d'avui per no repetir errors... Doncs el passat, el remot i el més recent, ens diu que els necessitem amb una combinació sàvia de realisme i idealisme. Necessitem que tinguin coratge i que siguin eficaços.

Sóc independentista des dels tretze anys i, per tant, inevitablement sóc optimista.