Albert Sánchez Piñol
Escriptor
“Sempre han negat la nostra existència”
“Els Borbons tracten els resistents de canalla”
“No es pot parlar de derrota fins al 1725”
Té programat explicar el segle XVIII a través dels ulls del Martí Zuviría, un enginyer militar que sobreviu al setge de Barcelona, però arrossega amb ell la derrota de l'11 de setembre per tot arreu on va. I no va aquí al costat. En aquest nou lliurament de l'epopeia catalana, Vae Victus, Albert Sánchez Piñol internacionalitza el conflicte per explicar el 12 de setembre, moment en què es va viure “una
repressió horrible, programada i sofisticada”. Amb tot, indica, “la resistència va ser aferrissada”, personificada en el personatge tan heroic com desconegut de Carrasclet.
Què va passar perquè 10.000 catalans lluitessin al costat de França?
El 1719, entre França i Espanya –totes les fonts ho diuen, fins i tot les borbòniques–, es va fer un pacte fàustic entre Carrasclet, un home de poble, que agafava carbó, i James Fitz-James Berwick, un individu educat a Versalles i mariscal del rei francès. És un xoc de titans, i qui fa millor de frontissa és Zuviría, un tipus que ha lluitat a les muralles de Barcelona i a qui al mateix temps han educat els francesos. En la seva guerra contra Felip V, i en la qual Berwick fa la falsa promesa de restablir les llibertats catalanes en cas d'èxit de les armes franceses, l'un ataca pel nord a Roses i l'altre per Reus, i, si haguessin convergit sobre Barcelona, vés a saber què hauria passat!
Però una tempesta va estroncar l'atac a Roses de Berwick... Mala sort?
Carrasclet ja s'imaginava que Berwick els estava enganyant, però Zuviría li va fer entendre que era l'única manera de mantenir viva la causa catalana. No va ser només una tempesta. Els francesos tampoc tenien voluntat de continuar més enllà d'escarmentar Felip V. El 1713 Catalunya era un subjecte de dret internacional i el 1719, d'intercanvi. Vés a saber què hauria passat si els miquelets haguessin pogut conquerir algunes ciutats. Potser s'hi hagués afegit gent del poble... la petita noblesa no s'hi apunta. Però el 1719 els barcelonins se saludaven amb tres dits fent referència a Carles III, i es pensaven que tornarien a guanyar els seus. És un dels moments estel·lars de Catalunya que m'interessava narrar perquè no s'ha fet.
També diu que la política ho embruta tot.
És ben bé així. Berwick va dividir l'exèrcit de Carrasclet en dos. Aleshores hi havia 400.000 habitants a Catalunya, i que 10.000 s'allistessin sota el comandament de Carrasclet és considerable. El règim borbònic tenia només quatre botiflers a sou, però tampoc va generar complicitats... la gent no se n'anava a la muntanya perquè volgués! Carrasclet era molt hàbil tàcticament, i mai el va trair ningú. Va acabar a Viena amb un càrrec militar. Els altres l'intenten mostrar com un bandoler, és clar!, però cal interpretar les cròniques borbòniques: sempre tracten els resistents catalans de canalla, mai els donen la legitimitat institucional. El primer que negocia Carrasclet amb Berwick és això: la patent militar perquè no els puguin pelar quan s'acabi la guerra.
Zuviría es troba de viatge cap a les Amèriques i cau en una altra guerra, la dels indis yamas. Per què aquest capítol?
És un moment en què encara hi ha un equilibri de poders entre els indis i els colons. La segona batalla, estan a punt de guanyar-la, i va anar com ho explico al llibre. Els van derrotar perquè els colons blancs van lluitar a l'estil indi, mentre que els yamas van fer-ho a l'estil europeu. Volia internalitzar el conflicte perquè Zuviría sempre té un peu en la tragèdia de 1714. La meva idea és portar-lo per tot el segle XVIII, i tornarà a Amèrica a conèixer el Washington, en la guerra d'independència, i trobarà un lligam amb la guerra catalana. Aquí intento demostrar que els indis tenien més armes de foc que els europeus. Tenien la tecnologia totalment assumida, però cap cultura militar, que triga segles a formar-se. Els indis s'han de quedar quiets mentre els disparen, ser com autòmats, i no ho entenen, perquè són molt individualistes. Imiten les fortaleses, però com si fossin nens perquè no tenen tradició de construir fortaleses, no en saben, i, sobretot, no saben prendre-les!, per això m'anava tan bé posar Zuviría pel mig. És cert que els van posar tots en un vaixell i els van portar a una illeta. Explico els fets tal com van ser, però amb una trama de ficcionalitat pel mig. Tenia el deute pendent també de liquidar Verboom...
Amb Berwick són els dos enemics de Zuviría...
Són els dos antagonistes que té: Berwick i Verboom, però són molt diferents perquè Verboom és un carnisser. Hem trobat recentment unes notes que ho ratifiquen. L'11 de setembre a la nit, Berwick no volia fer l'assalt de Barcelona: estava deprimit, malalt, plovia, i va ser perquè Verboom va insistir per guanyar mèrits que van atacar. Berwick té una relació molt més ambigua amb Zuviría i el reprendré. Les cròniques històriques expliquen que, efectivament, una bala de canó li va volar el cap, però no se sap d'on va sortir i si era de foc amic. Va passar, i és legítim que expliqui així la seva mort. Berwick era un fill bastard del rei d'Anglaterra que aspirava a ser rei, un home amb una cultura al·lucinant, molt lúcid. A les seves memòries evoca el setge de Barcelona i no parla malament dels defensors, i en canvi sí de Felip V. També té aquest cinisme de cancelleria i signa un pacte fàustic amb Carrasclet, el mateix contra el qual havia combatut el 1714, i cinc anys després li demana que s'apunti en la seva guerra contra Felip V. Però canviar de bàndol era legítim en aquella època, igual que avui els esportistes d'elit serveixen a un equip o a un altre i no passa res.
Què representa per a Zuviría l'aventura americana?
Volia que fos un mirall d'ell mateix, se'n va al més lluny possible en els paràmetres de l'època, i repeteix l'esquema: no lluita per una causa sinó per la gent que té més a prop, el nen i la Mausi, per un nucli familiar. Arrossega la pèrdua de l'Amelis i l'Anfan. A banda, no vull que oblidi mai la causa catalana i constantment hi fa referències.
Per què posa ara notes al peu de pàgina?
Era un deute pendent que tenia amb mi mateix. A Victus no vaig voler posar-ne per no trencar el ritme. Però aleshores el lector no podia jutjar si el que llegia era la trama de ficció o documentació històrica. Per això també vaig triar un personatge molt menor en l'àmbit històric, Martí Zuviría, i no un Casanova o un Villarroel de qui no em podia inventar la vida privada. Aquí són quatre relats i és més àgil, i posar notes em permetia oferir el contrapunt i matisar què és memòria i què són fets històrics documentats.
De tots els documents històrics que ha treballat, quin l'ha sorprès més?
Les memòries de Francesc de Castellví són fonamentals, i el faig aparèixer com a personatge secundari. Tornarà a sortir quan Zuviría vagi a Viena. Aquest cop he fet servir documentalistes perquè m'ajudessin, sobretot en el tema americà. Amb Carrasclet m'ha ajudat Antoni Muñoz, historiador i autor de L'11 de setembre poble a poble. M'ha trobat detalls humans ben útils. Tenia la novel·la escrita quan em va passar una descripció física de Carrasclet... em pensava que era un catxes i resulta que era petitet, morenet i un nervi! La vaig reescriure. També hem trobat recentment algunes fonts borbòniques molt interessants que no he hi pogut incloure, però que ratifiquen el que escric: va haver-hi una repressió brutal.
Per què s'ha oblidat aquest aspecte?
Perquè l'11 de setembre ho ha eclipsat tot, és com si la narrativa hagués envaït la història, i els historiadors han agafat una divisió molt narrativa. L'11 de setembre i girem full. És cert que es va esfondrar l'edifici institucional, però la gent va continuar resistint, i el 1719 va ser el moment climàtic de tot això. Van estar a punt de tenir un govern propi i conquerir algunes ciutats. La guerra que havia començat el 1700 no s'acaba diplomàticament fins un quart de segle després, quan Felip V i l'imperi germànic firmen la pau definitiva. Aleshores els catalans saben que no tindran ajuda exterior i comença això que coneixem com la derrota; les elits catalanes pacten, vaja, arriben a una entente amb la monarquia hispànica, i van a veure què troben, i això dura fins fa quatre dies. És així de trist.
Com ha treballat l'estil de la novel·la, que és propi de la picaresca espanyola?
El to del personatge el tinc molt per la mà: es tracta d'explicar les coses més desagradables de la manera més tavernària, aquest gran contrast és un dels capitals narratius del llibre, Zuviría és un poca-solta! Sempre acaba en primera línia i, si pot optar, lluitarà per la causa més noble, i això el redimeix dels seus pecats. El llibre té coses de la novel·la picaresca, és un aventurer, i intento documentar les seves peripècies a l'últim nivell que tenim.
Quina relació estableix amb l'actualitat?
Si hi ha un paral·lelisme és aquest: sempre han negat la nostra existència i no han volgut admetre la legitimitat de la nostra demanda. Així no pots negociar. L'11 de setembre porten tots els estendards catalans i els tiren als peus de Felip V, i ell, com a vencedor, diu que ho treguin d'allà, que aquests no són els seus contrincants, sinó els reis i emperadors, que allò és la canalla, la xusma, no vol admetre que l'altre és el seu antagonista. Als indis, potser els menyspreen antropològicament, però els tenen por i els respecten. Entre un europeu i un yama hi ha un univers entremig però entre un català i un madrileny, no!
