El bon dinosaure

Joguines, animals, monstres, peixos, cotxes, superherois... Pixar compleix vint anys i el catàleg de criatures que han protagonitzat els seus quinze llargmetratges és ampli i variat. Amb El viaje de Arlo, que avui arriba als cinemes –aquest cop no ho fa en versió catalana–, Pixar es manté fidel a aquesta aposta incorporant dinosaures i un nen prehistòric al seu catàleg.

La pel·lícula canvia la prehistòria: el meteorit que va extingir els dinosaures passa de llarg, i aquests animals prehistòrics acaben convivint amb l'espècie humana. Arlo és un apatosaure, un herbívor que viu amb la família a la vora d'un riu conreant els camps. Arlo és el petit de tres germans, i el més dèbil i poruc. Un dia és arrossegat pel riu i ha d'emprendre un perillós viatge de tornada, durant el qual fa amistat amb un nen.

El millor d'El viaje de Arlo són els paisatges naturals, inspirats en els territoris salvatges del nord-est dels Estats Units. La força visual es posa al
ser servei d'una història d'aventures més aviat convencional, la d'una criatura dèbil i poruga que ha perdut el pare i ha de superar diverses proves per fer-se gran. Hi treu el nas la moral pròpia de Disney, de la qual solia fugir Pixar. Els personatges parteixen, a més, d'una premissa ja explotada per Ice Age: els animals parlen (i viuen en cases i conreen els camps) i els humans, no.

John Lasseter, director creatiu de Pixar-Disney, i dos pesos pesants de l'estudi, Lee Unkrich i Andrew Stanton, són els productors executius d'un film dirigit pel debutant Peter Sohn que, a diferència de la majoria de produccions de Pixar, sembla pensat per a un públic infantil. No hi ha diferents nivells d'interpretació, ni gags per a un públic adult. Amb tot, la crítica dels EUA ha estat generosa, com sempre amb Pixar.