Macba: un anhel a mig camí

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) compleix avui el vintè aniversari. És hora de celebrar-ho... i fer balanç. Ha complert les expectatives que tenia el sector? Aquesta pregunta l'hem adreçat a personalitats rellevants del món cultural català, algunes fortament vinculades en algun moment amb el centre, artistes, crítics i responsables d'altres museus. Les respostes obren un panorama amb llums i ombres, però a tall de conclusió tothom coincideix a dir que el Macba és encara un projecte a mig camí.

Daniel Giralt-Miracle (primer director
del Macba)

“Va costar molt tenir un museu d'art contemporani. Que després de tantes confrontacions i fracassos es pogués inaugurar va ser, per mi, una autèntica fita. Tot i que potser en el seu perfil no vam definir un model propi o ens vam emmirallar massa en els models de moda al món als anys vuitanta, sense tenir en compte que els conceptes museu i art contemporani són força antagònics. Però no hem de renunciar a seguir el pols de l'actualitat i com es reflecteix en l'art de cada moment, ni a conservar i estudiar l'art en la nostra pròpia història. Afortunadament, i tot i que el debat no s'ha resolt, el MNAC i el Macba han establert uns punts de confluència i estan treballant amb aquest objectiu.

El Macba no ha deixat de donar a conèixer l'art contemporani d'aquí i arreu, i ho ha fet d'una manera que em sembla vàlida, assumint que hi ha hagut alguns errors, però també molts encerts.”

Perejaume (artista)

“A vegades penso que el Macba s'hauria de fer més petit per poder tornar a arrencar, de mica en mica, i ser un museu veritablement públic i creatiu. Les idees que ara puguem donar són fum; el discurs d'un museu es fa dia rere dia, amb les decisions, la feina i la volada, i no pas donant consignes. Si em demaneu un parell de suggeriments, coses molt essencials. Com ara reconnectar amb l'univers matinal d'Alexandre Cirici Pellicer. Crec que és la figura que amb més llum ha endevinat la imatgeria d'aquests verals. O bé col·laborar en la formació de discursos personals amb els autors més joves, destacar quins autors hi ha que val la pena seguir i entusiasmar-s'hi una mica. I acabo agraint l'esforç dels que hi treballen i hi han treballat.”

Joan Maria Minguet (Associació Catalana
de Crítics d'Art)

“El Macba ha estat una caixa de sorpreses, i unes han estat positives i d'altres no. La gestió ha estat calamitosa: de quatre directors, tres han sortit per la porta del darrere; caps de col·lecció i d'altres àrees que han durat molt poc temps; l'episodi de censura i l'acomiadament injust de Valentín Roma i Paul B. Preciado; una estructura obscura en què la Fundació Macba té un poder excessiu... El museu no s'ha sabut integrar al barri i a la ciutat. S'ha volgut fugir del provincianisme fent la política més provinciana de totes: creure que tots els de fora (curadors, pensadors, artistes i fins i tot alumnes) eren més interessants que els d'aquí. Des de la universitat, hem vist com el museu no ha volgut obrir-se a les nostres realitats. Espero que això se solucioni.

En el cantó positiu, s'hi han vist exposicions interessants i, en els darrers temps, sembla que el museu s'havia obert als artistes i als comissaris autòctons. I, d'altra banda, no hi ha alternativa, o sigui que millor que existeixi, és clar, i tant de bo que Ferran Barenblit trobi la manera de solucionar tots els problemes enquistats.”

Pepe Serra (director
del MNAC)

“Malgrat les dificultats, el balanç del Macba és molt positiu, sense ser conjuntural i sense mirar el que ha passat en els últims mesos. No podem deixar de banda que ha tingut moments en què va consolidar el seu model i va tenir una àmplia presència internacional.

Vint anys és molt poc temps per fer balanç del que ha estat un museu. Hi ha un treball acumulat molt notable. En conjunt, el museu ha crescut i té més presència. Això sí, encara hi ha alguns reptes per resoldre. El model del museu i la relació entre la col·lecció i la programació encara estan per definir. Encara hi ha debat sobre si el Macba ha d'estar més a prop d'una kunsthalle o si s'ha de centrar més en la col·lecció. L'altre repte és que se n'ha de revisar el model de governança, que és molt millorable. Però això no només afecta el Macba, sinó també el MNAC i altres institucions culturals. I l'accident de fa uns mesos hauria de servir d'aprenentatge.”

Joan Fontcuberta (artista)

“Barcelona és molt més rica amb el Macba que sense. No és imaginable avui una ciutat moderna de l'envergadura de Barcelona sense l'oferta artística que proporciona un centre d'aquestes característiques. Ara bé, al llarg dels seus vint anys d'existència, s'han fet paleses algunes dissonàncies, i jo en destacaria tres: el llast del seu origen (vegeu el documental Macba: la dreta, l'esquerra i els rics), el despotisme il·lustrat amb el qual s'ha dirigit la institució en alguns períodes i la indefinició de model respecte a un pla global de país per a les arts visuals.

Segons dades facilitades pel mateix Macba, el 2014 un 62% dels visitants eren forans, i això ens ha de fer pensar per què els públics locals no aprofiten amb més entusiasme l'activitat que el centre desplega. No hem de caure en la temptació de jutjar el museu en funció de les xifres de visitants o com a icona turística, perquè, més enllà de criteris polítics, l'hauríem d'entendre com un laboratori de creativitat i recerca, com una aula de reflexió i aprenentatge, com un espai lúdic per a la curiositat i l'experiència. Ho ha estat el Macba? Potser no amb la intensitat que m'hauria agradat.”

Nora Ancarola (Plataforma_artistes_cat)

“El Macba pateix un mal estructural: el seu patronat està constituït per polítics, funcionaris i empresaris. On són les veus del sector? I de la ciutadania?

No seria just obviar que ha tingut moments més interessants que d'altres. La gestió de Borja-Villel va ser la més brillant, amb mostres contextualitzades i compres que permetien noves lectures de la col·lecció. Però tampoc llavors es va aconseguir superar el llast del seu origen, ni es va resoldre el problema de la comunicació amb la ciutat ni es va plantejar mai la possibilitat de ser un agent articulador de l'art contemporani al nostre territori.

No, el Macba no compleix amb les nostres expectatives. Si els interessos privats no deixen d'intervenir, interferir i participar activament en el museu i es deixa de banda el sector professional, acadèmic i cultural, no podrà realitzar mai la verdadera funció que hauria de tenir.

Mai hi ha hagut relació entre el Macba i el sector. Cal repensar els objectius de governança, els equips de gestió. No veiem clar per què la figura del gestor i la responsable de màrqueting tenen tant poder. I preocupa que excel·lents treballadors de l'equip tècnic estan sent sistemàticament apartats sense poder tirar endavant bons projectes que tenien encetats. El museu s'ha de repensar de dalt a baix i de dins a fora.”

Francesc Torres (artista)

“El fet de crear un museu és una cosa bastant eixelebrada, però, a més, de bon començament el Macba va començar a batzegades, va ser d'opereta. Fins que no va arribar Manuel Borja-Villel la cosa no es va estabilitzar i es va aconseguir que el Macba es convertís en una institució de referència. En alguna revista americana, van triar dues o tres exposicions del Macba com a les millors de l'any. Després, Bartomeu Marí va començar bé, però amb una relativa velocitat el descontentament va regnar. Ara esperarem a veure què passa amb Ferran Barenblit.

Això és el que hi ha. Però és desesperant perquè en aquest país sembla que vivim en una crisi permanent, no només del Macba, sinó de totes les institucions culturals, i si les coses no estan en crisi, busquem la manera que ho estiguin. Si un museu funciona mínimament, hi entres i a la sala 30 et trobes el Jackson Pollock de sempre penjat, aquest museu no està en crisi. I és que la funció del museu ha estat sempre la mateixa: tenir una col·lecció i preservar-la. Tots els museus de referència del món fan això: l'esforç s'ha de centrar a fer una col·lecció com més interessant millor. Però si sempre partim de la base que el museu és una institució obsoleta i que està en crisi, acabarà petant.”

Xavier Antich (president de la Fundació Tàpies)

“Vint anys no són un període suficient perquè una institució que es vol que sigui i que ha de ser de referència acompleixi les expectatives de ningú, si no és que són poques i reduïdes.

El que és rellevant és que un museu profundament qüestionat quan es va inaugurar, des de molts àmbits i per raons molt diverses, i després d'una fase d'arrencada erràtica i convencionalment previsible, es va convertir, en molt poc temps, en un centre artístic de referència internacional indiscutible en l'àmbit expositiu, teòric i educatiu; en un espai de producció de coneixement i un agent actiu a la ciutat en algunes de les problemàtiques urbanes més decisives d'aquests anys, i sobretot, potser, en un model de nova institucionalitat pública capaç de convocar agents molt diversos, del món acadèmic i de les pràctiques urbanes, fins aleshores no vinculats al món de l'art.

Del Macba, ara se'n pot esperar legítimament un salt endavant: està en molt bones mans.”