“Tinc fe en la nostra cultura”

És emocionant, sobretot, perquè m'ha fet prendre consciència de tots aquests anys. Sabia que feia molt temps que escrivia i publicava, i que aquest llibre era el meu primer, però ara ha estat el moment en què m'he adonat que, paral·lelament a la meva vida, he anat vivint amb aquest llibre que no ha callat mai. Sempre hi ha hagut lectors que l'han continuat llegint, i des d'aquest punt de vista és molt emocionant, també pel contingut del llibre, que d'alguna manera vol preservar la memòria d'unes persones que no van tenir justícia.

Totalment. És una justícia poètica a la qual jo no aspirava ni pensava, però he conclòs que és així. No és una història molt particular, sinó que moltes famílies la varen viure igual. Per això segurament ha arribat a un públic tan nombrós. Per desgràcia, és una història que amb aspectes diferents ara també s'està produint i, és clar, això també li ha donat una possibilitat de connectar amb molts lectors.

Crec que sí, potser estan en un altre lloc i són d'una altra cultura, però és evident que n'hi ha, dones situades davant d'una força major i que poden fer molt poc, però allò que fan té molt de valor.

Això ho poden valorar més crítics i estudiosos, perquè un no hi pensa, encara que naturalment és la meva tradició de narradores que he llegit i que valoro molt. La força d'aquests personatges crec que resideix en què pertanyen a la gent corrent i que d'alguna manera donen resposta a situacions difícils d'una manera honesta, i aquí rau la seva grandesa. Potser la Colometa fa un fet més estrident, però en el fons dóna resposta a la seva manera. No són persones de cridar fort i de dir “ei, m'està passant tot això, ajudeu-me!”. Tots els elements constitutius de caràcter, d'experiència, socials... responen a això i el lector ho entén perquè pot assemblar-se a moltes reaccions normals i corrents de les persones en qualsevol època.

Únicament són una mica resistents perquè la pedra té el seu pes i per tirar-la avall cal una empenta, una mica de força.

En absolut, no em vaig plantejar res de tot això; en realitat necessitava explicar aquesta història i ho vaig fer. Va ser després que vaig trobar la literatura, no pas abans.

La considero definitiva perquè en realitat la història està explicada d'una manera sintètica, i evidentment que es podria ampliar, però aquest plantejament no me l'he fet mai. Ara bé, sí que al llarg dels anys, a l'hora de revisar el text, trobava algunes petites millores a fer, i aquesta nova edició incorpora correccions de tipus bàsicament formal, o capítols que eren molt llargs i els he escurçat, i he canviat alguna paraula que no era adequada a la veu narrativa... Qüestions de detall que un lector que la rellegís no ho notaria. Hi ha una petitíssima ampliació perquè, com que parteix d'una història verídica, aquests darrers anys he sabut alguns detalls que hi he incorporat; es tracta d'una escena d'una pàgina i mitja que és nova.

No m'ho plantejo i crec que fins i tot no ho he de fer. D'alguna manera, Càmfora, la tercera novel·la que vaig escriure, continua algun dels temes, que és fonamentalment la immigració d'aquestes famílies de pobles muntanyencs cap a ciutat. Càmfora comença on acaba Pedra de tartera. Ells acaben d'arribar i viuen a la ciutat.

Desgraciadament, el que ha passat –i que en part és una qüestió positiva– és que el català aquests anys ha aspirat a un estàndard que s'ha difós per tot el territori a través de la ràdio, la televisió i la premsa, i això fa que s'hagi igualat. Els pobles, a més, han perdut moltíssima població, sobretot a partir dels anys seixanta. Aquesta qüestió ha repercutit en què el dialecte pallarès, que estava molt viu, ha minvat i ha ara només el parlen les persones més grans. Sí que hi ha hagut un contrapès a través dels centres que han intentat que el pallarès es mantingui entre els alumnes amb contes en aquest dialecte, i han fet una difusió de paraules amb samarretes, etc. Als nuclis que tenen més vida, que són els de la carretera, Sort, Llavorsí, Esterri d'Àneu, hi ha aquesta petita resistència que es perdi, i els autors d'aquesta zona que hem situat obres allí hem contribuït d'alguna manera a fixar-ho.

Ho he vist així ara. Jo anava publicant, i altres novel·les meves han anat molt bé, com Càmfora, Mel i metzines, Carrer Bolívia, etcètera, però sempre l'etiqueta meva és la primera novel·la, i realment aquesta ha quedat molt distanciada respecte a les altres en tots els aspectes. És molt difícil intentar ara igualar-la amb un altre llibre. Jo llavors era una escriptora i ara en sóc una altra.

Ha estat un procés molt bell perquè he anat progressant amb molta llibertat, sense preocupar-me, i només fent allò que tenia ganes de fer, ampliant les meves possibilitats narratives i encetant camins que m'atreien i no havia trepitjat. Això és una gran riquesa i t'ho emportes en el camí, més que en el resultat, perquè evidentment no som els mateixos en un i altre llibre ni per a tu ni per als lectors.

Ara estic començant a pensar una altra novel·la i a moure'n els fils. He trigat molt a recuperar-me d'aquesta novel·la perquè és d'una certa complexitat. Des del punt de vista de caracterització psicològica em va suposar força feina d'escriptura i documentació. Hi he esmerçat 4 anys i després d'això et quedes amb ganes de reposar la ment.

Molt bé, veig que hi ha molta varietat i escriptors de diverses generacions, i això malgrat les grans dificultats que comporta publicar en català i viure parcialment de la literatura. Crec que la tradició nostra continua i és un gran triomf. Encara no hi ha una normalitat perquè la difusió que té un autor català no es pot comparar amb la que té un autor que publica aquí mateix i en castellà. L'autor català és silenciat per molts mitjans, i per exemple, tinc tots els meus llibres traduïts al castellà, però la promoció ha estat zero, perquè diuen que no funciona. Què significa això? Per això és sorprenent que hi hagi tantíssima gent que publica i que ho faci tan bé i en diversos registres... Em quedo parada i això em fa tenir fe en la nostra cultura.