Cultura

Centre d'Estudis Comarcals del Segrià

Presentació de la revista ‘Shikar'

El lleidatanisme a debat

El ‘leridanismo' va ser un moviment orquestrat pel franquisme que va promoure la segregació de la demarcació de Lleida de Catalunya

‘Lo diccionari lleidatà' i el Postureig de Lleida s'han convertit en fenòmens socials

A les deu del matí d'un dissabte fred i boirós el Centre d'Estudis Comarcals del Segrià va aconseguir omplir la sala Alfred Perenya amb motiu de la presentació del número 2 de la revista Shikar. El reclam va ser la taula rodona Lleidatanisme, leridanismo i #lleidapower, conduïda per l'historiador Quintí Casals. El debat perdura des de fa més de mig segle. El 1963 Antonio Hernández Palmés, conseller de l'aleshores Instituto d'Estudios Ilerdenses, va publicar el llibret Lérida entre Aragón y Cataluña en la geografía y en la historia, un globus sonda del règim franquista. Es considera la carta de presentació de l'anomenat leridanismo, que no s'ha de confondre amb el lleidatanisme. “Hem d'entendre el lleidatanisme com un provincianisme més o menys tronat però innocu”, adverteix Josep Vallverdú. El leridanismo era una altra cosa que feia molts anys que es gestava. Miquel Pueyo, en el seu imprescindible Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols –que des d'aquesta mateixa setmana pot consultar-se en línia a la Càtedra Màrius Torres de la UdL– recull unes significatives paraules pronunciades el 19 de maig del 1939 per Manuel Carrera Ges: “Lleida és la població més aragonesa fora d'Aragó.” És un missatge que va reeixir entre els adeptes al règim. Molts eren funcionaris vinguts de fora, però també hi havia una part important de famílies provinents de la dreta catòlica moderada i de la Lliga Regionalista. El 1941, en plena misèria de cartilles de racionament, es funda un selecte club gastronòmic, el Caliu Ilerdenc. En teoria, és una associació privada de lletraferits amants de Lleida i de la bona taula. Però la seva ombra va ser molt allargada. Se'ls atribuïa la capacitat de nomenar els alcaldes i presidents de la Diputació. El leridanismo més ranci tenia poder, de manera que les tesis d'Hernández Palmés no s'han de prendre de broma. Es van arribar a publicar llibres de text en què Lleida apareixia formant part de la nova Región del Ebro. “Quan jo anava a escola, en tenia un, d'aquí que m'interessés el tema”, va explicar ahir Pueyo. La societat lleidatana es va escandalitzar. “Però l'important és que també la catalana”, subratlla Vallverdú, recordant un editorial molt crític de La Vanguardia. Jordi Pujol, que acabava de sortir de la presó, va dir a Vallverdú que calia fer un llibre rigorós sobre Lleida. El van signar, a més de Vallverdú, Francesc Porta, Josep Lladonosa, Simeó Miquel i el pare Gabernet. Lleida, problema i realitat (1967) va ser silenciat pels mitjans però va córrer com un reguer de pólvora. També la Diputació de Lleida va protestar “però perquè temien que desaparegués”, va advertir ahir l'economista Ramon Morell. El 1970 l'aleshores jove historiador Manuel Lladonosa va carregar durament des de Serra d'Or contra aquesta mentalitat tancada “de botiguer” que predominava en el leridanismo.

Tot això va fer que durant molts anys el lleidatanisme es tingués per una cosa passada de moda. Però els autors de Lo diccionari lleidatà i, després el Postureig de Lleida, l'han convertit en un autèntic fenomen de masses fins i tot amb himne: Sóc de l'oest de Lo Pardal Roquer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.