Cultura

correspondència

JORDI LLAVINA

El rebentaire Foix i l'altre

El proppassat dissabte 5 de desembre Manuel Cuyàs, en el seu davantal diari aquí mateix –la seva popular secció Vuits i nous–, va publicar un article titulat Foix i Manent, en el qual, referint-se al segon, afirmava una cosa la mar de raonable i plausible: “Com que el vaig conèixer me l'imagino: ‘Escriviu-me, escriviu-me, amic Foix, que aniré fent recopilació dels vostres textos com col·lecciono les paraules que a l'Aleixar o al Maresme es fan servir per descriure els núvols o aplego coneguts per després escriure'n llibres evocatius.' Manent l'incitava, i Foix, que estiuejava al Port de la Selva i acalava les xarxes, picava l'ham” (en Cuyàs ho diu amb una gràcia inimitable i amb un raget, o més d'un, de mala llet).

Aquest volumet presenta la correspondència –o una part de la correspondència, perquè cal suposar que no tot s'ha conservat– entre el faedor de proses superrealistes i un dels màxims defensors del fer xarxa de país: un feix de cartes, sovint ben sucoses, i postals, sovint irrellevants. N'hi ha més de Foix que no pas de Manent. Tant és així que, estrafent el títol de la secció de Cuyàs, podríem rematar-ho dient: “i cartes que no lliguen”. No lliguen perquè Foix n'escriu i n'envia força més, i Manent no sempre satisfà el desig del seu il·lustre corresponsal, el qual se'n queixa tot sovint: “No sé si s'ha perdut la carta; jo però no n'he rebuda cap de teva”, deixa caure en una del 1958; “Si et veus amb cor d'escriure –prova-ho, veuràs com no costa gaire...”, li retreu en un paper del 1960; “Si m'escrivissis aviat, em faries content”, suggereix en una lletra del 1961.

Foix arremet amb acidesa

I també tot el que hi ha de destacable en aquestes cartes és degut enterament a Focius –així és com el de Sarrià signava sovint alguns dels seus papers–. Dos poemes inèdits, posem per cas, ben meritoris. Com que el poeta ja era gran, i compta tothora amb el secret professional de l'altre, aquí i allà les va abocant pel broc gros: ara es fot d'algunes eminents figures de la cultureta catalana, adés arremet, amb una exemplar acidesa, contra Joan Triadú per la vicissitud d'una publicació d'aquest que no li ha fet gota de gràcia. Llegeixin, i ja m'ho sabran dir (En Tal és Triadú): “El segon paràgraf de l'article d'En Tal, amb els seus adorables cuitats de vell, els seus fogosos atacs a la sintaxi i a la lògica gramatical, les seves conjectures broncopneumòniques i les seves conclusions cuboides, ni el comento: és descaradament i simultàniament ‘gogó' i ‘gagà'. No és estrany que qui no sap llegir perdi l'escriure.” És interessant de constatar com les emprenyades dels literats –sovint degudes a la inflor inguarible del seu ego: i és que aquí no hi valen antiinflamatoris!– són, avui dia, pràcticament calcades a les de fa trenta, cinquanta, cent anys!

Manent, que era molt hàbil, i era prudent i sibil·lí alhora, recomana al seu vell amic que abandoni el seu “pessimisme còsmic que escampeu arreu”, i que es torna, vet-ho aquí, “rebentisme còsmic”. De part del poeta pastisser, també reben, entre alguns altres més, Fages de Climent, que du “polls desganats a la barba” (i sobre l'auca daliniana del qual engega el següent: “vulgar, plebea i sifilítica”), i Palau i Fabre, a qui dedica aquests preciosos penjaments: “En Palau, escotiflat, va curt de gana i més aviat és dormilega; no camina gaire i, pelut com és, si neda, ho fa embolcallat amb negrosos renards.”

J.V. Foix / Albert Manent Correspondèn- cia (1952-1985)
Edició: Margarida Trias Editorial: Quaderns Crema (Fundació J.V. Foix) Barcelona, 2015 Pàgines: 142 Preu:14 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Ian Gibson: “Machado estaria molt inquiet amb la situació actual a Catalunya perquè sempre deia que calia parlar”

Cotlliure

L’escriptora Maria Barbal, a “Protagonistes”

Girona

El Ministeri de Cultura demana a l’Audiència Nacional autorització per intervenir l’SGAE durant sis mesos

Madrid

El cinema en català cau al 2%

Barcelona

La revolta del pijama

Barcelona
Mirador

Iran, 40 anys després

Vides en ruta

BANYOLES

Keko: alt, clar i contradictori

PALAFRUGELL

La revolució industrial

Girona