Miralls, espais i records de desaparicions

Després dels llibres L'esbós (2010) i Fila índia enfora (2012), Sílvia Bel Fransi (Barcelona, 1982) publica Lluíííís (Viena), un cant autobiogràfic des del primer poema, titulat amb l'any del seu naixement. El lirisme connecta amb la cançó i els sentits, des del mateix títol, però tampoc obvia la denúncia amb poemes més polítics. Em diu que la nova poesia ha estat fruit de vitalitat renovada, “segurament menys espontània, però més meditada. Ja no busco que algú pugui riure en un poema. Busco el somriure interior”. Quan li pregunto què per la barreja de components des de la història íntima personal, em contesta sense dubtar: “Puc predisposar el meu interior per a la receptivitat poètica, però al meu procés creatiu no li funciona la premeditació temàtica. Suposo que per aquest motiu encara no he optat per fer un llibre tancat conceptualment. Sí que busco una unitat i un fil narratiu. A Lluíííís me'n vaig adonar que podia crear aquesta unitat a partir de dos blocs. La primera part del llibre és absolutament autobiogràfica (comença amb el meu naixement, sobre el qual he tingut la gosadia d'escriure malgrat no recordar-ne res conscientment i acaba amb la meva futura mort, espero que encara llunyana). En canvi, la segona salta les fronteres biogràfiques i parla d'històries que em són estrangeres, com l'abús sexual a menors, l'autisme, el maltractament entre parelles del mateix sexe”.

Bel és una persona d'una peça, dolça i forta, desinhibida però discreta, amb una creativitat que condueix per una poesia que defineix amb comparacions, “abans es pensava que només es podia treure sucre de la canya de sucre, però avui ja hem après que se'n pot treure de moltíssims aliments. El mateix passa amb la poesia. Intento trobar noves maneres de mirar per poder esprémer-la d'allà on encara no se n'ha tret suc. Cal evitar el tòpic i ser original sense deixar de ser essencial.”

Parlem de poesia i dels seus referents, també de la possible existència d'una etiqueta femenina. Bel esmenta dones i homes, d'èpoques i estils ben diferents com Auden, Clementina Arderiu, Roger Wolf, Peri Rossi, Margarit, Llavina i Mireia Calafell: “No crec en el concepte de poesia femenina. És pervers i s'hi amaguen trampes que no cal que ens seguim fent. Al novembre se'm va convidar al cicle Poesia en Femení de la Casa del Llibre. Vaig aprofitar l'espai de difusió per crear l'experiment A cegues. Existeix una poesia femenina? Convidava el públic a endevinar si aquell poema l'havia escrit un home o una dona. En més d'un 80% dels casos la resposta va ser equivocada (i sorprenent!) i aquell que havia respost amb més convicció al principi del joc, al final va acabar per no arriscar-se a respondre i començar-se a qüestionar, de veritat, els prejudicis. Hem d'intentar abandonar la idea que les dones només escriuen sobre la intimitat de casa i que són més descriptives que narratives, per exemple. Les dones que escrivim poesia no som una colla castellera de japonesos del Poble Sec. El problema rau en què a les dones se'ns continua tractant com un col·lectiu, quan som més de la meitat de la població”.