cultura
Pere Gimferrer
Poeta i assagista
“Aquests poemes estan escrits des del llit”
L'avi m'havia fet llegir als 13 anys <El roig i el negre>, de Stendhal, i <Cims borrascosos>, una novel·la que se sabia de memòria
No he escrit cap crònica de convalescència. Els poemes no són molt clars i tracten de coses relacionades amb un problema vital, però no diuen el què
No m'interessa que el lector endevini totes les referències del poema, sí en canvi que el sedueixi l'associació d'imatges i sons
El meu anterior poemari, <El castell de la puresa>, tractava, sobretot, del llenguatge poètic; aquest tracta d'una situació vital
Pere Gimferrer ens rep a la setena planta de l'edifici Planeta, a la Diagonal barcelonina, en una sala farcida de volums de la casa. Què llegeix un poeta erudit com Gimferrer, un home de mirada esquiva i parlar replegat? Doncs ara està amb les primeres novel·les de la sèrie Maigret de Georges Simenon (en francès, bien sûr!), però la seva tauleta de nit està farcida de llibres que rellegeix sense cansar-se'n, com ara la poesia de Gerard Vergés –“molt bona”–, o el seu estimat Tirant lo Blanc. Però no hem vingut per parlar de lectures sinó del seu nou poemari, Marinejant, que acaba de sortir publicat a Proa.
Què vol dir marinejant?
És una història molt misteriosa. No he mirat l'Alcover Moll ni el Coromines, però des del punt de vista del Pompeu Fabra vol dir “refrescar-se amb la marinada”. Segons l'Institut, també és “adoptar conductes pròpies de mariners o fer vida de mariners”. Una cosa no treu l'altra i segurament poden ser simultànies. El significat és un sinònim de navegar.
Per què navegar?
Perquè el llibre explica la història d'una malaltia, l'operació (que em van fer el12 de febrer passat), i una convalescència. En total, està escrit en un mes, tal com indica Giuseppe Grilli en el pròleg, però els poemes en si no són explícits respecte a la malaltia. Marinejant vol dir, com mostra el dibuix de coberta, transitar per unes aigües per on vas passant. El to de la il·lustració de la coberta sí que és crepuscular.
Al primer poema, “Batalls”, ja hi trobem un contrast llum-foscor, vida-mort...
Això em temo que es troba en qualsevol poema o escrit en prosa meus. Si Grilli no ho hagués dit en el pròleg, això de la malaltia, és difícil que el lector pensés que la motivació externa dels poemes és aquesta, perquè no he escrit cap crònica ni llibre de convalescència. Els poemes en ells mateixos no són molt clars, i tracten de coses relacionades amb un problema vital, però no diuen el què. Són poemes escrits fa un any, ja...
També hi retrobem una reflexió sobre la poesia mateixa.
La poesia no varia i sempre està feta de la mateixa manera: la construcció tècnica, d'imatges i de mètrica no és diferent en la major part de poemes meus en català, castellà, italià o francès, encara que després cada llengua té la seva tradició, que mana molt, i un lèxic particular que mana moltíssim, començant pel mateix títol, encara que existeix en castellà marinear. He posat també una cosa molt típica meva que són les cites, i se'n poden identificar una colla: són una mena de collage. Aquests poemes estan escrits en un moment en què llegia molt poc, i amb prou feines podia escriure. Els vaig escriure des del llit.
El fet que estigués malalt va canviar la seva manera de veure la poesia?
Gens ni mica. Sempre tinc la mateixa concepció de la poesia, potser varia el to. Alguns poemes diuen molt poca cosa, s'ha d'intuir, i no explico mai cap referència. No és que em sembli que el lector s'hagi d'espavilar, sinó que el poema ha de funcionar sol; ha de tenir una capacitat suggestiva i ha de donar un clima, independentment de saber d'on ve cada cosa.
És molt mallarmeà, vaja.
Sí, és un dels poetes que menciono, però n'hi apareixen d'altres de catalans també, com ara Foix o Ferrater, que feia poemes aparentment molt simples, però alhora molt hermètics.
I vostè no té por de caure en l'hermetisme?
Tinc l'aspiració que els meus poemes donin alguna cosa més que l'hermetisme. En aquest cas, hi ha un lèxic molt complicat i cites en algun idioma estrany –hi ha francès, però francès medieval–, i alguna al·lusió que el lector pot no conèixer, però espero que no siguin incomprensibles. El que no tenen és l'aparença de cosa planera que té el Gabriel, que sovint és un poeta molt misteriós, tal com Foix. Foix sempre t'explicava què volien dir per a ell els poemes, i el Gabriel, no.
Aleshores, el poema és un repte?
No m'interessa que el lector endevini totes les referències, i sí en canvi que el sedueixi l'associació d'imatges i sons. En el llibre anterior, El castell de la puresa, tractava sobretot del llenguatge poètic; aquest tracta d'una situació vital que intento fer el més genèrica i abstracta possible, i són dos tipus de poesia diferents amb la mateixa estètica.
En el poema “Nènia” fa referència a “la foguera viva”...
És una metàfora de la Maria-Mercè Marçal, a la qual vaig conèixer. És l'únic cas que parlo d'una persona diferent de mi que es va trobar en una situació molt i molt pitjor que la meva, però similar.
El poema més llarg, “La quiete dopo la tempesta”, d'on neix?
Aquest tracta pròpiament de l'operació quirúrgica, però no ho dic. Hi afegeixo unes cites de François Villon en francès antic, faig una al·lusió a Raymond Russel i unes referències curioses a episodis no gens coneguts de la vida de Joan Miró. El títol, d'altra banda, és de Leopardi.
I el poema “Prora”?
És llatí, i dóna lloc al català proa. El poema en si es molt estrany. Té dues parts perfectament diferenciades. A la segona explico un somni imaginari que li passa a una tercera persona que posen en relació amb la mort, però queda poc clar, amb la història d'un teatre antic. És un fragment d'una pel·lícula d'Orson Welles, Els magnífics Amberson, i Evelyn Nesbitt de la qual parlo és un personatge real que va motivar un crim en un teatre de Nova York als anys 20. Però això és com una metàfora del pressentiment de la mort, tot i que al meu avi no li va passar això.
Li dedica el poemari.
Sí, però només surt en dos poemes: “Balançada” i “Observatori”. Al primer apareix l'any 36 i els franctiradors, un episodi que em va explicar ell, i a “Observatori”, que ja és postguerra, hi ha un contrast entre la manera de ser de l'avi i la unió familiar més convencional de l'època. Ell va morir quan jo tenia 16 anys i era una criatura. M'havia fet llegir en particular Stendhal i Cims borrascosos, que se sabia de memòria. És una persona a qui jo tinc una semblança caracterològica. Va ser molt decisiu que als 13 anys fos convidat a llegir El roig i el negre.
A què es dedicava?
Dirigia una fàbrica a Santa Perpètua durant la guerra i va presidir el comitè de control. Hi ha dues maneres d'interpretar això: la seva era que si no ho feia ell la fàbrica se n'anava en orris, i la dels propietaris era que els havia traït. Aleshores es va retirar i vivia de les rendes d'una casa que havia aixecat abans de la guerra. Sobretot estava a casa, llegint. Li he dedicat el llibre per les circumstàncies, ja que va tenir un càncer de pulmó, tot i que ell no ho va dir a ningú.
Aquest és el segon poemari que escriu en català de manera seguida. Com decideix en quina llengua escriu?
Es difícil de dir, cada poema té la seva inflexió. La meva llengua inicial és el català, però llegeixo en molts idiomes, 8 o 9, i escric en quatre. M'agrada provar veus diferents.
Perfil
Entre poesia, assaig i narrativa s'ha conformat l'obra d'un autor multipremiat
Pere Gimferrer (Barcelona, 1945) ha conreat la poesia, l'assaig i la narrativa, tant en llengua catalana com castellana. Entre els seus títols en català hi ha Els miralls (1970); L'espai desert (1977), Dietari (1981-82), Fortuny, que va rebre el premi Ramon Llull de novel·la (1983), el de la Crítica de narrativa catalana el mateix any, com també el Joan Crexells i el Serra d'Or (1984); Les arrels de Miró (1993); Mascarada (1996); El diamant dins l'aigua (2001) i El castell de la puresa (2014), el seu darrer poemari. Forma part de la Real Academia Española i de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. També ha rebut guardons com el de la Creu de Sant Jordi (1988) i el Premi Nacional de Literatura (1997). Actualment, té un llibre de poesia en castellà acabat, i diversos projectes de novel·la: “Per què serveix ara tornar a llegir Maigret?; ho desconec però d'alguna cosa servirà!”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
