Pulsions en ‘Maria Rosa'
Carlota Subirós signa al TNC la primera direcció d'un text clàssic català, incidint en l'Àngel Guimerà més primari
Guimerà al TNC: ‘La filla del mar', ‘Terra baixa', ‘Maria Rosa', ‘En Pòlvora' i el musical ‘Mar i cel'de Dagoll Dagom
Carlota Subirós és una directora que s'atreveix amb els textos contemporanis i també amb els universals. Només tangencialment havia tocat l'arqueologia teatral catalana (amb la dramatúrgia sobre Joan 0liver, Ària del diumenge, TNC 1999). Ara ha assumit el repte entenent que la seva revisita és una oportunitat per analitzar els ancestres culturals que té avui la professió teatral, potser sense saber-ho, en el seu ADN. Avui s'estrena Maria Rosa, que estarà en cartell fins al 28 de febrer i que recobra energia a partir de la capacitat de Guimerà de fer catarsi de la seva complexitat sexual a través dels seus personatges. Mar del Hoyo és aquesta Maria Rosa que ha estat feliç amb el seu marit mort prematurament i que necessitarà tornar a estimar sense concessions, de manera destructiva, si cal.
L'impuls el troba en el Marçal (Borja Espinosa). El drama està servit. Aquesta pulsió gairebé suïcida connectarà, probablement més que mai, amb els espectadors joves que potser temin una funció arcaica, distant del seu dia a dia quan és mirall potent a la fragilitat emocional.
La primera acotació de Maria Rosa diu que l'obra s'ambienti en l'època que es representa. Així, els dissortats obrers que construeixen la carretera de Vallvidrera prenen ara l'aire de les persones que remenen pels contenidors per trobar alguna manera de subsistir. La directora vol que hi hagi un nou mirall ben evident amb la precarietat actual.
Maria Rosa serà una obra que tindrà una notable vida fora del TNC, gràcies al conveni que dilluns signava el teatre amb Teatres en Xarxa (set actuacions des del 4 de març fins el 17 d'abril). Si l'any passat ja van interessar-se per rebre el Tirant lo Blanc, dirigit per Pere Planella, amb alumnes sorgits de l'Institut del Teatre, ara aquest equip el protagonitzen un equip barrejat de nous valors i actors reconeguts per la cartellera. Francesc Lucchetti interpreta l'avi Gepa, que dialoga, només a l'inici, amb un personatge protagonitzat per un dels actors joves. Lucchetti feia aquest mateix paper en la producció de John Strasberg l'any 1983. Maria Rosa, malgrat que sigui un tema prou recurrent en el teatre amateur, no és gaire habitual en la programació professional. Rosa Novell en va dirigir una versió l'any 1997 a l'Hospitalet de Llobregat i també a Barcelona. Subirós recordava dilluns haver passat per algun assaig acompanyant Oriol Broggi, que hi intervenia d'actor. El TNC també en va fer una versió el 2004, dirigit per Àngel Alonso.
La directora veu molta relació entre les obres de Guimerà i de García Lorca. Els personatges de Yerma
o La Casa de Bernarda Alba
podrien combregar amb els que va escriure Guimerà a Maria Rosa o Terra baixa. L'autor que renovaria el teatre català aportant-li referents mítics per a la identificació d'una cultura pròpia va
escriure tenyit del Romanticisme del XIX. Només 30 anys després, Federico García Lorca impulsaria l'avantguarda.
El Guimerà defensor de la llengua catalana
En algunes cartes recopilades al seu arxiu, Àngel Guimerà pregava a l'actriu María Guerrero que endarrerís alguns dies la seva estrena de les seves produccions a Madrid perquè no avancés la seva estrena a Barcelona, en català. Quan l'estrena en castellà (el seu amic José Echegaray en feia la traducció) s'avançava a la catalana, el dissortat Guimerà rebia una queixa del cap i casal. Però, en realitat, Guimerà va ser un dels defensors de la llengua catalana. Un bon exemple és la seva valenta decisió de pronunciar un discurs en català a l'Ateneu Barcelonès, el 1895. Va aixecar polseguera, sobretot a la premsa de Madrid, en capçaleres com la de ‘El liberal'. La llengua, que havia anat fent forat en els teatres, gràcies a l'impuls de Serafí Pitarra, es considerava una llengua menor, popular, dels incultes. Per això, pronunciar la conferència a l'Ateneu Barcelonès va semblar un
insult als seus associats i també a l'alta cultura que, aparentment, defensaven.
L'Epicentre que el TNC aborda inclou també una exposició amb material cedit del Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l'Institut del Teatre. Unes fotografies demostren la potència dels muntatges de Guimerà que, tot i haver aconseguit un notable èxit amb els drames rurals, va preferir seguir aportant altres mirades al teatre d'acord amb les tendències modernitzadores a Europa. Van ser treballs que la burgesia de l'època van castigar: sobretot l'aparent defensa
de les classes populars sobre les benestants a ‘La festa del blat'. Guimerà, tot i que de mentalitat conservadora, va ser un creador revolucionari.
