Al rescat d'un fotògraf

El pròxim 25 de gener, Manel Armengol (Badalona, 1949), puntal del fotoperiodisme català, haurà de marxar del seu pis de l'Eixample perquè ja no pot pagar el lloguer. Més enllà del drama que suposa quedar-se sense llar, en el cas d'Armengol s'hi suma una altra càrrega: perd l'espai on guardava el seu arxiu, format per 150.000 negatius, el treball de tota una vida. Un llegat particular però impregnat d'imatges de molts moments viscuts col·lectivament. Amb especial sentiment, els de la Transició.

Les xarxes socials, forces de pressió per canviar l'estat de les coses, van bullir durant tot el matí d'ahir després que el periodista Jordi Rovira publiqués al diari Report.cat del Col·legi de Periodistes un article en què denuncia la situació que està patint Armengol: “I ara, on deixo el meu arxiu?”. La indignació era màxima, fins al punt que la reacció institucional va arribar al cap d'unes hores. L'Arxiu Nacional va fer públic en un comunicat que assumirà la custòdia del fons. El centre té previst incorporar aquest mateix divendres l'arxiu del veterà fotoperiodista, “en qualitat de dipòsit provisional i preventiu”.

“L'ingrés es produeix davant la peremptòria situació en què es troba el fons, donades les circumstàncies personals del fotògraf, que podrien comportar la dispersió dels documents”, hi afegeix la nota. Armengol va picar la porta de la institució fa prop de dos mesos per conèixer les possibilitats per a la preservació del seu material. “Fruit d'aquell primer contacte, els tècnics de l'arxiu han fet una primera valoració. En aquests moments, s'està explorant quines fórmules són les més adequades per a la conservació, salvaguarda, comunicació i difusió del fons”, conclou el comunitat. De moment, fins que no es resolgui tot el procés, no percebrà cap compensació econòmica. També ha arribat a un acord amb la galerista Ana Mas per desar les còpies en paper a la seva galeria de l'Hospitalet de Llobregat.

Armengol anirà a viure ara a una petita cabana de fusta de 24 m² a Tiana. L'escarransida pensió de jubilat no dóna per a més. La crisi s'ha acarnissat amb la seva carrera professional. Des del 2012 no rep cap encàrrec. Lluny queden els anys daurats en què va treballar per a les publicacions més prestigioses, d'aquí i d'arreu. Lluny queda també l'accident que, els anys vuitanta, el va apartar definitivament del fotoperiodisme, però que li va obrir un altre horitzó: la fotografia de paisatges. Aquests últims anys ha exposat sovint el seu treball. L'any 2013, la Fundació Foto Colectania i el Departament de Cultura li van organitzar una exposició itinerant per diverses localitats catalanes.

“És un moment dur, però n'he passat d'altres que, després, són canvis en positiu. D'aquesta no sabia com me'n sortiria, però la trucada de l'Arxiu Nacional m'ha deixat tranquil. Estic molt content. No sabia què fer amb el meu arxiu i ara sé que estarà millor que a casa meva”, explicava ahir a aquest diari. Les raons per les quals ha arribat a aquest panorama tan límit són “múltiples”. La crisi no és l'única. El fenomen digital, amb l'entrada a escena de masses de fotògrafs, també ha determinat molt la seva deriva. I el desempar institucional i la manca d'una política de gestió dels arxius dels grans fotògrafs del país també hi té alguna cosa a dir.

“Et diria que és un problema de molta gent de la meva generació. Mira en Mariscal... Ens hem quedat penjats.” Han estat a dalt de tot i ara s'han fumut una senyora patacada. Armengol no es queixa. Es veu vivint tranquil a Tiana –“obro la porta i tinc un paisatge meravellós davant meu que no tenia al carrer Pau Claris”–. I no pensa deixar pas la càmera. Això sí, té la convicció que tanca definitivament una etapa. Aquest febrer farà 40 anys la seva fotografia més coneguda i reconeguda, la que va fer el 1976 al passeig de Sant Joan d'una manifestació per les llibertats que va acabar amb un ball de bastons policial. Imatge icònica que van publicar rotatius estrangers de gran tirada. “Em desprenc del meu arxiu en el moment en què es compleix aquest aniversari. Per mi això és un final de cicle, i em fa feliç”, conclou.