“Sense llibres acabarem com xais controlats”

Jo era una d'aquelles nenes que les empreses venien a buscar a les escoles, en el meu cas a l'Eiximenis. Tenia 15 anys quan vaig entrar a la llibreria Pla Dalmau: vaig acabar les classes el 28 de juny i vaig començar a treballar l'1 de juliol. Van ser les vacances més curtes de la meva vida.

En realitat, jo volia continuar estudiant, però era la germana més gran i havia d'ajudar la família a tirar endavant.

Vaig començar d'aprenenta, per portar paquets, anar a correus, etc. Al principi estava a la part de papereria, on l'encarregada em va donar una gran lliçó comercial: si ve un client i et demana paper higiènic, tu no li diguis que no en tens i prou, ofereix-li paper de vidre. El client mai no ha de sortir amb un no.

Molt bona. Vaig treballar 18 anys a la llibreria i hi vaig coincidir amb les tres generacions, amb Joaquim Pla i Cargol, Joaquim Pla i Dalmau i Isabel Pla i Soler. El senyor Pla i Dalmau havia estat tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona, on també treballava el meu pare, i em deia: “Si ets la meitat de treballadora que el teu pare, ja en tinc prou.”

A la secció de papereria hi vaig aprendre a entrar gènere, a col·locar-lo i altres tasques que després em van ajudar molt quan vaig passar a la part de llibreria i havia de separar els llibres per editorials i per gèneres, fer devolucions, etc. Per mi va ser un canvi molt motivador: sempre m'havia agradat molt llegir i, ja que no podia estudiar, almenys feia una feina que m'agradava.

Amb 18 anys i escaig, només feia un any que era a la secció de llibreria i jo ja em sentia llibretera: volia saber per poder recomanar. I aviat em vaig quedar tot sola a la part de dalt, on hi havia la part més important de la llibreria.

Joana Oliveda i Isabel Pla van crear una societat per obrir la nova llibreria. La Joana, que és una gran lectora i la seva gran il·lusió era obrir una llibreria, era clienta meva a can Dalmau i una de les condicions que va posar era que jo vingués a treballar a la Carlemany. Jo tenia llavors 33 anys i acabava de tenir el meu segon fill, l'Albert, i al principi plorava perquè havia passat d'una llibreria molt cèntrica a una altra des de la qual encara es veia un pagès llaurant i el mercat que es feia al carrer Güell, perquè vam obrir cinc o sis anys abans que s'urbanitzés del tot el barri. “I si això no funciona, què faré?”, em preguntava llavors. Tots els negocis costen de posar en marxa, i nosaltres vam trigar dos o tres anys a tenir una llibreria com cal i omplir-la de llibres, també en funció del que es venia i el que no. Al principi teníem molts llibres de poesia, però vam comprovar que no tenien gaire sortida, i el mateix ens va passar després amb els diccionaris.

Sí, vam lluitar molt per tenir clients, anàvem a les escoles i els instituts i fèiem tot el que podíem, però de seguida vam comprovar que més que un servei de qualitat el que ens demanaven sobretot eren descomptes. L'Escola Oficial d'Idiomes i l'Escola d'Hostaleria ens van respondre de seguida i els seus alumnes venien a la Carlemany, per proximitat. Això va fer que ens especialitzéssim en cuina i idiomes, i també en literatura infantil i juvenil, que és un motor imprescindible perquè la mainada continuï llegint ja de gran i tingui una bona comprensió lectora i un enteniment més despert. Jo em vaig esforçar perquè al meu fill li agradés llegir i no ho vam aconseguir fins que ell mateix va trobar libres que donaven respostes a les seves preguntes.

Sí, sempre s'ha llegit poc, però almenys a nivell editorial anaven apareixent alguns fenòmens que animaven les vendes. Això passava amb llibres que molta gent comprava i després potser no llegia, com ara Els versos satànics, de Salman Rushdie, i Breu història del temps, de Stephen Hawking, tots dos apareguts a finals dels anys vuitanta. Anys enrere molta gent comprava el llibre guanyador del premi Planeta i ara ja no passa, potser perquè la gent té més criteri. I es continuen comprant molts llibres per Sant Jordi, perquè si no ho fas gairebé sembla que no ets un bon català, però per Nadal abans venia molta gent a la llibreria i hi havia bones vendes, però ja fa uns anys que això no passa.

S'han sumat en contra nostra la crisi econòmica, la pirateria per internet i les polítiques agressives de les grans superfícies, que fomenten les vendes per impuls, que solen ser de llibre fàcil, el que s'entén habitualment per best-seller. I a sobre irromp Amazon, que ens està rebentant a tots, incloent-hi les grans superfícies, perquè per comprar ja no t'has de moure ni de casa: només has de fer un clic. Jo no estic gens contenta que Amazon s'instal·li a casa nostra, però si és inevitable, almenys que pagui aquí els seus impostos. Al final, com a consumidors, ens estem fent mal a nosaltres mateixos i especialment al comerç de proximitat: vas per Girona i només veus que les botigues van canviant constantment.

Sobretot la tasca que jo feia de llegir per poder assessorar els clients, i això representa molta feina al darrere, que no es veu. Per mi era una satisfacció personal i professional molt gran que vingués un client i em digués: “Dóna'm un llibre i tria'l tu mateixa.” Perquè confiava en el meu criteri. I, dues setmanes més tard, tornava i em deia: “Irene, quin llibre!” Aquests últims dies alguns clients fidels em demanaven on podrien anar a comprar un llibre a partir d'ara, i ha estat molt emocionant.

Sí, i sempre he estat molt –massa, fins i tot– fidel a les meves idees, perquè no m'agrada enganyar ningú. M'estimo més perdre una venda que perdre un client, perquè si l'enganyo ja no tornarà a venir.

Sí, ens vam plantejar què podíem fer per potenciar les vendes i vam començar amb tastets per als nens, però després ho vam ampliar als adults. Ens vam plantejar: “I si els temptem?” I d'aquí van sorgir les Temptacions literàries, en les quals comentàvem llibres que ens havien agradat i altres que no, però sempre argumentant les nostres opinions. Jo mai no deia que un llibre era dolent, sinó que a mi no m'havia agradat i per què. Ho hem fet durant gairebé tres anys i hem aconseguit reunir un grup d'amigues –en tot aquest temps només ha vingut un home– que venien cada mes, en un ambient molt maco, sense cap obligació de comprar res. En aquesta línia, també vam fer espai de recomanacions a Televisió de Girona.

Jo crec que no, que de cada cent persones que es compren aquest tipus de llibres, potser amb sort dos o tres continuaran llegint amb una certa regularitat altres coses. Parlo, per exemple, de fenòmens com ara Cinquanta ombres d'en Grey, que em va deixar indiferent. Però també hi ha èxits editorials que tenen una gran qualitat, com és el cas de la Trilogia del Baztan, de Dolores Redondo. De fet, abans que sortís jo ja havia visitat aquesta vall navarresa i ja li veia aquest potencial màgic i literari.

M'hauria encantat, però no tinc prou imaginació per crear personatges i desenvolupar-los. A més, sé perfectament que no és gens fàcil fer carrera com a escriptor, si no tens un bon suport editorial al darrere. En tot cas, quan estudiava català, ja de gran, tenia una certa facilitat per narrar històries en redaccions de 150 paraules, però res més que això.

No, en absolut. Un llibre –i jo necessito que sigui de paper, sentir el seu pes a les mans– és coneixement, és evasió, és... una passada! I no sé si la gent és prou conscient que pots aprendre coses fins i tot llegint la novel·la aparentment més insubstancial. Per això crec que novel·les com ara Fahrenheit 451 i 1984 són profètiques: sense llibres acabarem com xais controlats pel poder.

Jo seria feliç si pogués continuar vinculada al món de llibre, en una biblioteca o en una altra llibreria. Aquesta feina és la meva vida, a pesar que no ha estat fàcil compaginar els horaris comercials amb la vida familiar i que tinc l'esquena feta pols de carregar i descarregar llibres. La gent no sap el que pesen els llibres.