Tot recordant l'amic Carles Vivó

Els quatre evangelistes foren dos: Aragó i Capella. La frase la va dir en Carles Vivó, quan els dos joves –llavors, a finals dels anys 50, eren prou joves, en podeu estar segurs– d'acció catòlica van escriure una passió que duia per títol La llum de la veritat i que es va estrenar i representar cada setmana santa durant uns anys al teatre Municipal de Girona. Allò sí que era posar la ciutat al dia. A l'altura d'Esparreguera, d'Olesa... de les poblacions més avançades en l'exaltació de la fe popular, base ferma de la fe oficial que havia envaït el país després de la santa cruzada. Tots els grups escènics gironins –i n'hi havia una colla en aquell temps– es van unir sota la batuta del director Boada, si no em falla la memòria, per oferir a la ciutat un espectacle els dies de passió, quan no es podia fer cinema, ni ball, ni concerts, ni sardanes i la ràdio només emetia música sacra, amb escapades cap a la clàssica.

Aquí em permeteu un parèntesi. Per situar les coses en el temps, he buscat al Google «la llum de la veritat». No hi surt. He buscat les múltiples entrades que fan referència a l'Aragó, i tampoc hi surt cap referència a la passió. Desesperat, he escrit «la llum del quarto fosc», que va ser un apèndix humorístic en vers que escrivírem en Jordi Soler i jo mateix, i he descobert que sí que hi surt. Tot va passar a finals del 50. Tanco parèntesi.

Doncs bé, la frase de l'amic Vivó va servir de cita inicial per al llibret mecanografiat que ens va dur a la presó –el llibret, no pas la cita– per «delito contra la religión católica».

Dijous passat, una jove historiadora que prepara un exposició sobre l'obra d'en Carles Vivó per al Museu d'Història de la ciutat, em va venir a veure per parlar dels meus records. Curiosament, quan ha trucat a la meva porta, venia de visitar pel mateix motiu l'amic Narcís Jordi Aragó i feia ben poc que havia parlat també amb en Jordi Soler. Al cap de tants anys, vés per on, tornàvem a coincidir els quatre noms.

Els meus records d'en Vivó són antics. Amb en Jordi Soler formàrem un trio que compartí moltes hores a la Rambla, a la Residència Internacional, a la biblioteca, al grup Gàrgola, fent teatre viu i vés a saber què més. Però les circumstàncies de la vida ens van separar molts anys. De manera que el gran Vivó, el que va enlluernar Girona amb la seva imaginació i la seva creativitat desbordades, el visquérem molt poc. Així que la nostra aportació a l'homenatge haurà de ser minsa. Em sabrà molt de greu. En tot cas, he pogut oferir a la responsable dels treballs preparatoris un quadre autèntic d'en Carles Vivó que tinc penjat a la paret. De moment, m'ha dit que era l'únic que havia localitzat. Ja em sento més bé.