Cultura

Història d'amor i violència

Andreu Martín publica ‘La violència justa', una novel·la que parla sobre la línia roja entre el delicte i l'honradesa

“No hi ha una ètica criminal, quan una persona és dolenta, és dolenta”

La violència justa és el títol de la darrera novel·la d'Andreu Martín (Barcelona, 1949). Justa? “La veritat” –diu l'escriptor– és que m'agrada jugar amb els títols ambigus i en aquest cas s'escau: justa, com equilibri, i justa amb referència ètica a la justícia.” Sigui com sigui, Andreu Martin ha volgut reflexionar sobre la violència. I més concretament sobre els qui tenen el patrimoni de la seva gestió legal: la policia. “Es un ofici complicat. Els ciutadans cedim el dret de la gestió de la violència per preservar-nos precisament de la violència. I la policia ha de fer un paper que normalment es jutja des de una perspectiva de blanc o negre, quan realment els cossos policials se solen trobar amb situacions molt complexes.” Aquesta reflexió sobre la violència té matisos, però Martín és contundent pel que fa al món dels delictes violents i dels qui els practiquen: “No hi crec, en certs codis ètics del delinqüent, no hi ha una ètica criminal, quan una persona és dolenta, és dolenta.”

Aquesta reflexió sobre el monopoli de la violència i sobre la dificultat de ser policia llisca sobre dos temes que centren la novel·la: Un d'esgarrifós, sobre un xarxa de comerç d'infants per abusar sexualment d'ells –“un dels delictes que sóc incapaç d'entendre”– i un altre protagonitzat per una tempestuosa relació de parella. Ell, Alexis Rodon, un expolicia que va ser exclòs del servei i que ara fa de cap de seguretat d'uns grans magatzems, i ella, Teresa Olivella, una dóna traumatitzada per la pèrdua d'un fill. L'ex agent no pot deixar de ser policia perquè el seu treball, més que una professió, era un sentiment i una vocació. “Socialment, la policia no està prou considerada, però no hem d'oblidar que un 80% dels efectius dels cossos policials es dediquen a serveis de tipus social, i en la resta de policies, que tracten directament la violència, n'hi podem trobar de diferent mena.”

Un llibre “repte”

Andreu Martín situa La violència justa entre els llibres que li han representat un desafiament. “Escric dos tipus de novel·les: les que sé fer i les que són un repte, explica. Per Martín hi ha una culminació en la seva carrera: El Cabaret Pompeya. A partir d'aquell moment cada obra que feia de “les que no ser fer” pressuposava apujar el llistó de la seva exigència. I en aquest sentit, La violència justa representa una de les novel·les de desafiament i de risc. “La violència que tenen els meus personatges tarda molt, gairebé més de mig llibre, a desfermar-se. No sé si els meus lectors tindran prou paciència. Ara estem acostumats a la violència Tarantino, que esclata en un primer moment”, explica Martín. En aquest sentit, l'autor força els temps de narració tot aturant-se en situacions que no fan avançar l'acció, com ara la relació entre la parella protagonista.“Recreo tota la sordidesa de la vida quotidiana de dos personatges que han pres la determinació de passar la línia vermella que separa la vida delictiva de la vida honrada. I tota la novel·la és la preparació pel pas d'aquesta línia vermella cap a la violència.”

La violència justa es va titular originalment El policia incorrupte. “La vaig començar a escriure el 9 de maig de 2014 –celebrava el meu aniversari– en una trobada d'escriptors a Tenerife i Alexis Ravelo em va regalar una llibreta en blanc. A la tarda ja havia començat a escriure.” Martín ha tornat el detall a Ravelo i ha batejat l'expolicia protagonista com a Alexis Rodon.

Martín i Zanón, el còctel de BCNegra

L. LLort

Aquest vespre comença oficialment BCNegra 2016 amb la ja tradicional festa a la seu d'RBA, en què s'atorga el premi Crims de Tinta. Abans, però, aquest any hi ha un acte previ, a les 18.30, el final en directe d'una ràdio novel·la d'homenatge a Taxi Key dins del programa Punt de llibre, de la Cadena SER Catalunya, dirigit per Pilar Argudo.

El plat fort serà com cada any el lliurament del premi Pepe Carvalho, atorgat a Donna Leon, i una llarga llista de taules rodones amb autors i especialistes catalans, espanyols, francesos, escocesos, suecs.... També cal destacar l'obra Port Arthur, de Jordi Casanovas, i taules de debat sobre temes com ara corrupció i violència i el reconeixement de noms com ara Xavier Vinader, Rafael Chirbes, Paco Elvira i José Couso.

Dos Hammett, si us plau. Agitats, no remenats barreja, per alguna cosa és un còctel, un bon parell d'elements. Per tastar-lo cal anar el dissabte 6 de febrer a les 12.30 a la sala d'actes Oriol Bohigas de l'Ateneu Barcelonès. Allà hi seran els novel·listes Andreu Martín i Carlos Zanón, moderats per Matías Néspolo.

Martín ha guanyat tres cops el prestigiós premi Dashiell Hammett, que es concedeix a la Semana Negra de Gijón. Zanón, un cop. Tot i la diferència de galons, no serà una conversa entre Mr. Han i Karate Kid, perquè tots dos seran mestres i els assistents, aprenents. Tenen tinta (negra) a les venes, intel·ligència a la saliva, neurones de ràpides sinapsis, poden explicar anècdotes sense ser pedants i provocar la riallada a voluntat. Perquè la novel·la negra, amb un bon raig d'humor, és una delícia, remenada o agitada, tant és.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Carme Riera, distingida amb el Premi Atlàntida 2019

Barcelona
CARLES SANTAMARIA
GUIONISTA DE L’ADAPTACIÓ AL CÒMIC DE LA NOVEL·LA DE SÀNCHEZ PIÑOL ‘VICTUS’

“El 1714, el conflicte era una successió, no la secessió, com ara”

Barcelona

Cobla, corda i... tossuderia

girona
Mirador

Romàntica, moderna i pop

Princeses i heroïnes

Barcelona

La Nit Més In, premi Impulsa Cultura

barcelona

El Bonmatí, per a Ribas

Girona

Posseïts per l’art

BARCELONA
Crítica
cinema

La vida a Montfermeil