Batalletes dels setanta

A mitjan anys seixanta, el monestir de Montserrat podia haver inspirat una intriga digna d'El nom de la rosa. Era l'època en què Narcís Comadira, que hi havia ingressat com a novici l'octubre de 1962 i en sortiria el febrer de 1965 –“just el diumenge que s'hi oficiava la primera missa en català”, recorda–, va assistir a les trifulgues que van seguir a les famoses declaracions de l'abat Escarré a Le Monde condemnant la dictadura de Franco. Alguns, com el mateix Comadira, es van alinear decididament al costat d'Escarré, però d'altres, “més partidaris d'aïllar-se del món i dedicar-se a l'horticultura, com al segle V”, van acabar abandonant la congregació i es van establir a Sant Miquel de Cuixà. El cas va provocar un cisma entre els monjos, tot i que ja estaven avesats a tenir allotjats tot de gent suspecta d'amagat. La tensió entre les dues faccions es va enrarir tant, que el Vaticà va enviar-hi un abat cistercenc per interrogar les parts, fins que Cassià Just hi va posar pau. “No hi ha res més agitat que una comunitat monàstica, amb gent intel·ligent i adulta que conviu en un lloc tancat”, va advertir el poeta i pintor gironí dijous, durant la conversa que va mantenir amb el crític literari Julià Guillamon a propòsit de l'ambient cultural dels anys setanta que el fotògraf Toni Vidal reflecteix a l'exposició oberta a la Casa de Cultura. Els monjos de Montserrat, amb un apartat específic entre els retrats de l'exposició, van tenir un paper fonamental en la renovació cultural de l'època, sobretot a través de la revista Serra d'Or, que tenia la redacció en un pis del carrer República Argentina que també feia funcions de refugi clandestí.

Amagar-se per les cases era una de les pràctiques que més distingeixen aquella generació. El mateix Gabriel Ferrater, que tenia pànic que li retiressin el passaport arran de la tancada d'intel·lectuals de 1970, va estar quinze dies amagat a casa de Comadira a Sarrià, perquè Josep M. Benet i Jornet, a qui havia demanat primer el favor, ja tenia l'estudi ocupat per un terrorista d'ETA. També ha passat avall el costum dels joves d'envoltar-se de bons mestres i confraternitzar-hi. Ferrater va ser un dels més estimats per la colla de Comadira, Salvador Oliva i Dolors Oller, però també José María Valverde, que va avenir-se a organitzar-los sessions poètiques privades a casa seva després d'haver dimitit de catedràtic. J.V. Foix, que Comadira havia descobert de ben jove gràcies a Modest Prats, el consiliari que en lloc de portar els minyons escoltes d'excursió els feia llegir Ausiàs March o Carles Riba, va proporcionar-li un munt d'anècdotes sucoses en la llarga entrevista que van mantenir als vuitanta per a la col·lecció Diàlegs a Barcelona, que havia impulsat Maria Aurèlia Capmany quan era regidora. “Foix era molt púdic, però en la intimitat es despatxava a gust”, recorda Comadira. En aquelles converses, per exemple, va mostrar la seva perplexitat pel fet que Montserrat Roig “només parlés sobre els seus coits” i va revelar-li que Dalí “es masturbava mirant fotos de nenes vestides de comunió”.

En canvi, la relació amb els escriptors d'expressió castellana, com Félix de Azúa, Eduardo Mendoza o Eugenio Trias, que als vuitanta havia estat fluïda i fèrtil, es va trencar de manera abrupta coincidint més o menys amb els Jocs de 1992. “Crec que va ser perquè va ser llavors que es van adonar que en aquest país hi havia catalans”. De tota aquella colla, a qui “Carmen Balcells feia de gran mamma i que no deixaven de ser provincians, per més que Carme Riera defensés aquell invent de l'Escola de Barcelona”, Azúa ha estat el més bel·ligerant amb els vells amics, com també Fernando Valls (cognom que vol que es pronunciï a la madrilenya: “vals”). Algun dia potser valdria la pena que Comadira escrivís les seves memòries, va animar-lo Guillamon. Però ell no té pressa: “Encara no sóc prou vell per explicar batalletes.”