Treball escènic d'ebenista

Molt pulcre. Tot fa ferum de profilaxi d'hospital. Les discussions per accedir al poder passen en sales paral·leles on es visiten els pacients separats per una mena de campana aïllant. Com si fossin dos mons diferents: el vocacional de la medicina i el de la correcció i distinció per guanyar la raó i els favors del poder. Res és evident, però la insinuació va pujant de to, i reapareixent amb unes definicions manipuladores. L'aristocràcia, els mecenes, la política i els mitjans de comunicació es mouen per interessos, coordinats per uns fils invisibles que no se sap ben bé qui els manipula.

L'obra té una notable extensió i obliga a seguir uns discursos d'un llenguatge accessible però amb una sintaxi ampul·losa. Té un paral·lelisme evident amb el text d'Un enemic del poble d'Ibsen. En aquesta ocasió, Schnitzler permet una segona oportunitat a Bernhardi, que obre la trama a valoracions contràries sobre la manera d'actuar del director mèdic. I manté una conclusió oberta a l'espectador sobre el comportament del director mèdic.

L'obra respira gràcies a la manera de sentir cada rèplica de Lluís Homar. Si ja va signar un èxit amb L'art de la comèdia l'any passat, ara hi torna amb una marioneta de més fils i una ironia més subtil. Posa a prova les ganes d'entendre el comportament humà amb una peça austera però plena de rèpliques enginyoses, i més que de fusteria teatral es tracta d'un treball escènic d'ebenista. Hi abandona l'emoció per fer una autòpsia de les raons humanes. Només hi ha el plor del fill de Bernhardi (l'alter ego de Schnitzler) que rep una rèplica afectuosa del pare, comminant-lo que no sigui sentimental. Treball fi.