“El comportament del públic depèn de l'espectacle”

Gens. Jo en porto dos. Un és per comunicar-me amb la taquilla i els acomodadors. L'altre és per poder parlar amb els tècnics i el regidor de sala. Ens ajuda a saber quan podem obrir sala. I també per a qualsevol incidència. Un dia va saltar una alarma i ho vaig poder corregir sense que ningú se n'arribés a adonar. També va molt bé quan hi ha programacions dobles, en diferents sales (que mai se superposen perquè es podrien molestar d'un espai a un altre). Els dies que no funcionen gaire bé o que anem curts de material ho hem patit; és una eina important.

Ens cuidem de la recepció del públic i ens coordinem amb els tècnics. Fem el seguiment de tot. Estem per totes les emergències. Des de relacions públiques fins a haver d'atendre una emergència sanitària. Hem de fer el curs de reanimació cardiorespiratòria, per exemple!

Vaig començar la temporada passada, la del 14/15. Ara, la meva trajectòria és inusual perquè jo sóc actriu i també he treballat en altres labors amb les companyies, com ara la producció. Als anys 90, no estava gens clar com s'havia de fer per gestionar una companyia i havíem d'aprendre de tot. Ara ja sí que hi ha estudis concrets sobre aquestes matèries.

Sí, per a mi, aquesta feina és molt enriquidora. Fins ara, tenia la dansa molt distanciada. L'últim cop que havia anat al Mercat feia dos anys i deuria ser per veure un espectacle del Grec... Ara està canviant perquè hi ha molts espectacles que redueixen la distància. La gent de teatre, a més, estem acostumats a temporades més llargues. Al Mercat, hi ha una oferta amplíssima, que sempre està canviant.

També són molt útils. Perquè ara es permet comprar i imprimir les entrades per ordinador i els lectors permeten identificar que no s'hagi duplicat una entrada o que té una determinada oferta. Llavors, nosaltres revisem que l'oferta es correspongui. Quan compres l'entrada, ja t'avisa el sistema informàtic que vagis amb carnet. D'altra manera, perjudicaríem, per exemple, els menors de 14 anys que només podrien comprar per taquilla.

S'ha de donar un temps prudencial. Però també és cert que hi ha uns tècnics que esperen que tothom sigui fora per tornar-ho a posar tot a lloc. Miro que es buidi abans, si toca desmuntatge en un festival com el Sâlmon per donar-los més temps.

Els donem a fora i també a dins. Si algú no l'ha agafat a fora, no cal que surti i dificulti l'entrada de la resta d'espectadors.

Els recomano que estiguin de bon humor. Hi són per atendre el públic; ara, també hem de tenir present que, si tenim feina, és gràcies als artistes, que també se'ls ha de cuidar. El públic que va a un teatre hi va amb una expectativa positiva: van a enriquir l'ànima; se'ls ha d'acompanyar.

Cal dir que, cada cop, són més educats. Cadascú té la seva idiosincràsia de l'edat... però mai han estat greus. També és cert que no movem 300 persones, normalment. La dansa demana un públic més exigent perquè no és un espectacle narratiu. Però més que notar diferències per edats, es nota per tipus d'espectacle. Es podria dir que el comportament del públic depèn de l'espectacle: és diferent el públic que va a veure Malpelo amb Jordi Savall del que va a veure només Malpelo. També és diferent el públic de Ciutat Flamenco del de Sâlmon, tot i que alguns hi conflueixen. Amb Ferran Savall i Shantala, com que tenia format de concert, el públic no parava d'anar al lavabo: no els costava gens sortir i tornar a entrar a la sala!

Baró d'Evel recomanava que no entressin nens menors de 8 anys a Bèsties i prohibia que ho fessin menors de dos anys. Hi ha gent que pregunta i se'ls pots avisar. Però altres no ho fan i es poden trobar amb sorpreses. Puc entendre que hi hagi espectadors que vulguin assumir el risc d'anar amb el nadó però també cal que pensin en les molèsties per als artistes i per a la resta de públic.