La ciutat en 1.000 clics

“La literatura sobre els barris baixos i l'afany de convertir-los en centres d'interès turístic és un signe característic d'una civilització decadent.” Aquest era el lema –seria un llarg debat discutir si encara és vigent– d'un dels grans panells de l'exposició La nova Barcelona, amb la qual el grup d'arquitectes progressistes del GATCPAC defensaven als anys trenta la necessitat de sanejar els suburbis de la ciutat. Una galeria molt completa d'imatges del barri Xino que havia fet d'amagat la fotògrafa austríaca anarquista Margaret Michaelis revelava la terrible degradació social d'aquest territori mitificat per un munt d'escriptors i intel·lectuals fascinats pel seu encant tenebrós.

El GATCPAC no va poder realitzar el seu revolucionari pla –el pla Macià, el va anomenar Le Corbusier–, però el llegat fotogràfic que va generar per sacsejar la consciència de l'opinió pública és molt valuós per entendre l'ús que s'ha fet històricament de la imatge de Barcelona a recer dels projectes urbanístics de més envergadura, és a dir, els que han canviat radicalment la seva fesomia.

Aquesta és la tesi de l'exposició Barcelona. La metròpoli en l'era de la fotografia, 1860-2004, que presenta la Virreina Centre de la Imatge. A través d'un miler –han llegit bé: un miler– de fotografies, postals, llibres, revistes, fulletons, pel·lícules i documentals, la mostra ressegueix la metamorfosi de la ciutat des de l'enderrocament de les muralles fins a l'última gran aventura de regeneració urbana que va precedir la celebració del Fòrum de les Cultures.

Un oceà d'imatges entrellacen diferents històries. La història de la Barcelona oficial i la història de la Barcelona secreta. La història de la Barcelona de postal i la història de la Barcelona marginal. La història de la Barcelona que apareix, a vegades del no res, i la història de la Barcelona desapareguda. “Hi ha una lluita ideològica d'imatges”, adverteix el comissari, Jorge Ribalta. Però aquesta pugna no serà sempre entre iguals. “Tot i que la fotografia va néixer amb la promesa de convertir-se en un veritable art democràtic, fins a mitjan segle XX no serà accessible a les classes populars”, diu Ribalta.

Per tant, en les primeres sales de la Virreina el punt de vista predominant és el de les elits polítiques, econòmiques i culturals. Les classes benestants tenen el control de la imatge de la ciutat per desplegar les operacions urbanístiques que culminaran en l'Exposició Universal del 1888 i l'Exposició Internacional del 1929. No hi ha imatges dissonants, però sí algun gest amb els edificis i la història que es van endur per endavant aquests plans de renovació integrals. A petició d'una agrupació privada, la Unió d'Artistes, es va fer un concurs per recollir la memòria dels carrers que va devorar l'obertura de la Via Laietana. Adolf Mas, Narcís Cuyàs, Miquel Matorrodona i Josep Pons i Escrigas van ser els fotògrafs guanyadors. Aquesta Barcelona sacrificada en pro de la modernitat es torna a fer present a la Virreina.

Una Barcelona ideal

Amb l'Exposició Universal del 1888, però encara més amb l'Exposició Internacional del 1929, Barcelona va estrenar la seva política d'esdeveniments èpics i opulents per projectar-se al món. La llavor del model econòmic basat en el turisme es va plantar llavors. I la fotografia va jugar sempre a favor dels interessos propagandístics dels poders locals. Un cas molt clar és el de la Sociedad de Atracción de Forasteros, entitat pionera, de caràcter mixt, creada el 1908, que editava la revista Barcelona Atracción, amb reportatges que oferien una imatge del tot idealitzada de la ciutat, “la perla del Mediterrani” i “el París del sud”.

És estirant d'aquest fil –sense passar per alt la Barcelona que modula la Guerra Civil i la dictadura: aquesta és una exposició d'exposicions– s'arriba als anys setanta del segle passat amb la irrupció dels moviments veïnals i l'ús que aquests faran de la fotografia com un espai de resistència i rebel·lia. “És un moment clau perquè per fi la classe treballadora podrà produir la seva pròpia premsa i, per tant, les fotografies que la representen”, precisa el comissari. La lluita ciutadana no serà en va. “Aquest apoderament influirà absolutament en les polítiques dels anys vuitanta”, rebla Ribalta. I tot plegat crearà un clima d'entesa que afavorirà la bateria d'intervencions urbanístiques en vista als Jocs Olímpics, de la qual n'emergirà una altra nova Barcelona. “Hi va haver consens, l'única que va continuar l'esperit d'oposició va ser la premsa punk”, subratlla Ribalta.

El final d'una època

Ben al contrari del que va succeir amb el Fòrum de les Cultures del 2004, que es va convertir en un
gran focus de producció d'imatges que contrarestaven el massiu desplegament de propaganda institucional. La crisi ens esperava a la cantonada i la mobilització social va fer els seus primers assaigs llavors. El fracàs d'aquell esdeveniment, símbol del nou model urbanoeconòmic neoliberal, planteja un interrogant a tall de conclusió de l'exposició: va ser el Fòrum de les Cultures el final de la Barcelona grandiloqüent?