cultura
OLGA XIRINACS
ESCRIPTORA
“Al món literari no tenia padrins i ho he fet tot sola”
Lamenta “el silenci” sobre la seva figura que hi ha arreu del país, tot i haver guanyat els premis més importants de les lletres catalanes i de tenir tanta obra publicada
A punt de complir els 80 anys, l'escriptora tarragonina, que acaba de publicar un altre llibre, rebrà enguany diversos homenatges a la seva ciutat natal
Incansable.
Fa 32 anys que va guanyar el premi Sant Jordi amb la novel·la Al meu cap una llosa, i des d'aleshores no ha parat mai: ni de publicar –ha escrit una setantena de llibres– ni de rebre els premis més destacats del país. Olga Xirinacs, que aquest maig complirà vuitanta anys i que recentment ha passat per un mal tràngol de salut, s'ho mira tot amb optimisme. I es mostra entusiasmada amb les noves tecnologies.
Com que no hi seré sempre, benvinguts siguin els homenatges, encara que m'aclaparen
La Primavera Literària de Tarragona, tot un cartell d'activitats relacionades amb les lletres, es dedica enguany a Olga Xirinacs, per celebrar el seu 80è aniversari. I la Institució de les Lletres Catalanes també va triar aquesta autora per escriure el poema que va ser llegit arreu del país durant el Dia Mundial de la Poesia.
Satisfeta, dels homenatges que li dediquen enguany?
És aclaparador. Però produeix alegria perquè hi ha una anècdota (bé, una anècdota no, un fet viscut): quan Magdalena va anar a posar a Jesucrist el cèlebre perfum de nards, que li va tirar pels peus, la gent deia que allò es podia aprofitar i no tirar-ho als pobres, que era molt car. Aleshores ell va dir: “Els pobres sempre els tindreu, però a mi no em tindreu sempre.” Com que no hi seré sempre, benvinguts siguin els homenatges.
Enguany compleix 80 anys i el seu nou llibre és ‘La crisi dels vuitanta'. La porta bé?
Molt bé. Quan el vaig escriure encara no sabia que estava malalta, però no és un llibre en sentit tràgic ni com l'Elogi de la vellesa de Hermann Hesse. Jo faig unes reflexions carregades d'ironia, que comencen amb la cançó de l'arc iris, del Mag d'Oz, que cantava Judy Garland. Aquest arc de sant Martí és com el sentit de la nostra vida: darrere de l'arc, què hi trobarem? Garland confiava a trobar-hi ocells blaus i sols bonics. Ho veurem quan arribem al final.
Ha guanyat els premis més destacats, però sempre s'ha queixat de la seva poca consideració al país. A què es deu?
És molt llarg d'explicar. Al meu blog ho vaig apuntar. Les arrels ja vénen de molt antic, de quan vaig guanyar el premi Sant Jordi. Vaig continuar guanyant premis, però els grups i les capelletes tenen molta influència, i jo no en formava part de cap i no tenia padrins. Això va fer que comencés a néixer el silenci. I fins al moment actual.
Ser de les terres del sud i no formar part d'aquestes capelletes en serien les claus?
Sí. Durant la meva joventut no teníem aquest suport. Com que no hi va ser, i a Tarragona no existia, m'ho he fet tot bastant sola. L'única confirmació que tenia de l'obra eren els premis del jurat. A mi això em refermava i per això vaig anar fent.
També va protestar per la manca de traduccions i va començar a publicar en castellà.
Sí. La traducció ens falta molt. Sempre he dit que el premi de traducció [Vidal i Alcover] hauria de ser de traducció d'escriptors del Camp cap a fora. Que els d'aquí poguessin sortir. En general, manquen les traduccions, i molt. Sempre diuen que per poder ser traduïda t'ha de demanar una editorial estrangera, però jo pregunto: quina editorial estrangera em coneix a mi? Aleshores, si no tens uns padrins o unes institucions que et donin suport, no apareixes. És el peix que es mossega la cua.
Malgrat tot, com ho ha fet per ser tan prolífica?
Per això em van triar en l'acte del Dia de la Dona treballadora [Riu]. A més hi ha una literatura soterrada, que és la d'escriure als blogs, fer conferències, presentacions, pròlegs... I hi ha una cosa que m'agrada molt, perquè és una qüestió d'evasió: hi ha poemes que els escric en castellà, segons els temes. Quan un tema és massa gros, aleshores l'escric en castellà, per fotre-me'n de mi mateixa!
Com a pianista que és, quin paper ha jugat la música a la seva obra literària?
Molt important! Encara toco força. La música em ve d'herència. Els avis em van fer estudiar de molt petita. Aquestes herències les treballem i després donem tot allò que hem après. Un dels tapissos de la catedral de Tarragona –i aprofito per reivindicar que els tornin a posar com estaven i no amagats– porta un proverbi que diu que la música recrea el cor dels homes.
Com veu el sector cultural a Tarragona?
Amb la perspectiva d'aquests anys, he vist créixer el sector; alguns més i altres menys, però s'han anat adaptant als temps. En literatura, s'ha eixamplat molt amb la gent que escriu a internet... Ja es pot fer tot una mica més universal. Crec molt en les noves tecnologies.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
