Cultura

Cambres de dolors i angoixes

El Guggenheim de Bilbao exposa les fascinants i repulsives cel·les de Louise Bourgeois

L'artista va crear la seva obra més innovadora i de gran escala quan ja tenia 80 anys

L'artista nord-americana d'origen francès Louise Bourgeois (1911-2010) va crear les seves obres més innovadores i revolucionàries al final de la seva carrera. Complerts els 80 anys, aquesta dona menudíssima que no aixecava més de tres pams de terra va ser capaç de construir un conjunt d'estructures de grans dimensions que suggerien un món enigmàtic i evocador, fascinant i repulsiu alhora, mai vist en la història de l'art. Dos anys abans de morir, vorejant ja el segle de vida, encara va tenir energies per abordar la darrera d'aquestes arquitectures excèntriques, d'atmosferes fantasmals, que ella va anomenar cel·les.

De la seixantena de gàbies que va erigir, el Museu Guggenheim de Bilbao n'exposa fins al 4 de setembre prop de la meitat. Louise Bourgeois. Estructures de l'existència: les cel·les és un esdeveniment únic. Mai abans se n'havien reunit tantes en una mostra, un esforç extraordinari que difícilment es tornarà a repetir en un futur pròxim. Té la seva lògica, perquè són uns recintes “extremadament fràgils”, subratlla Jerry Gorovoy, home de confiança i assistent de l'artista en aquesta aventura artística tan excepcional.

“Tot i que va ser presonera dels seus records durant tota la vida, és en els últims vint anys, quan ja era molt velleta, que decideix exorcitzar-los en aquestes obres de gran escala, l'origen de les quals trobem en els dibuixos, gravats i pintures que va fer als anys quaranta”, explica Julienne Lorz, la comissària de la mostra.

Bourgeois va emigrar de França a Nova York el 1938, però el seu passat la va perseguir sempre, sobretot el de la seva infantesa, marcada per un signe traumàtic. “Tenia un desig de recordar i d'oblidar a la vegada. No era nostàlgica, tot el contrari: eren els records els que anaven cap a ella. Sentia molta ràbia i agressivitat i intentava anar a l'origen d'aquests sentiments per poder-los comprendre”, assegura Gorovoy.

Un dels treballs que es va anticipar a les cambres i que ens explica moltes coses de l'experiència dolorosa que va patir l'artista quan era una criatura és La destrucció del pare (1974). Un diorama mostra una escena esgarrifosa que té lloc a la taula d'un menjador familiar: un pare és devorat pels seus fills i la seva esposa. L'obra està integrada en el recorregut expositiu del Guggenheim, però fa molts anys, el 1990, va lluir en una exposició a la Fundació Tàpies de Barcelona, institució que sota la direcció de Manuel Borja-Villel, actual director del museu Reina Sofía de Madrid, va ser pionera en la reivindicació de l'art de Bourgeois no gaire temps després de la retrospectiva que li va organitzar el Moma de Nova York –la primera, per cert, que aquest gran museu va dedicar a una dona artista.

Les garjoles de Bourgeois són “llocs de dolor”, diu la comissària, on conflueixen diverses ferides emocionals: la infidelitat del seu pare amb la institutriu que vivia amb ells i la llarga malaltia i la mort prematura de la seva mare. La traïció, la decepció, la crueltat i el pànic a l'abandonament conviuen dins d'aquests recintes claustrofòbics –“m'encanten els espais tancats. Almenys, coneixes els teus límits”, es justificava Bourgeois–. L'artista els va crear reutilitzant elements arquitectònics desnonats, alguns de domèstics, altres d'industrials. Portes, finestres, malles metàl·liques... disposades en formes rectangulars o circulars. Fins i tot va reaprofitar el gegantí dipòsit d'aigua que tenia al terrat del seu estudi de Brooklyn, un contenidor de fusta que va transformar en la cel·la Líquids preciosos (1992). “L'art és garantia de seny”, es llegeix dalt de tot d'aquest barril, l'interior del qual està farcit d'objectes que constitueixen símbols i metàfores de les vivències, temors i ansietats de l'artista.

I és que un dels gests més trencadors de les cel·les és l'obsessió de Bourgeois d'omplir-les d'objectes que van formar part de la seva vida. Piles i piles d'objectes que vessen de significats. Des de flascons buits del seu perfum Shalimar fins a l'escala de cargol que ella mateixa s'havia construït per al seu estudi. Fils, agulles i teixits que al·ludeixen al taller de restauració de tapissos antics que tenien els seus pares. La seva mare, a la qual idolatrava, és representada com una aranya en homenatge a la seva incessant dedicació teixidora –Maman és, precisament, una de les escultures més icòniques del parc exterior del Guggenheim–. Maquetes de la casa familiar de Choisy, un petit poble a prop de París. Un d'aquests prototips suporta una amenaça en forma de guillotina.

I miralls, molts miralls pertot que accentuen el caràcter voyeurista de les cambres. Bourgeois demana al públic una implicació total amb aquests espais plens de memòria i de tragèdia, que també es poden abordar com a capelles per fer gimnàstica introspectiva. No només les va pensar per ser vistes des de fora, sinó, i sobretot, per ser explorades per dins. No en totes s'hi pot entrar, però en les més hermètiques hi ha multitud d'escletxes des de les quals el visitant pot espiar i, amb una mica de paciència, descobrir racons secrets.

“Les cel·les representen diversos tipus de dolor: el físic, l'emocional i psicològic, i el mental i intel·lectual”, va revelar Bourgeois en un dels seus escrits, per bé que mai va dir com s'havien d'interpretar, i encara menys que fos necessari conèixer la seva biografia per captar-ne el missatge. “En el fons, no ens parla d'ella, sinó de les pors i de les angoixes de la condició humana. Tots ens hi podem reconèixer”, conclou la comissària.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Mirador

Embolcallar el món

Tornada surrealista al museu

barcelona

El Born i el Monestir de Pedralbes obren avui

barcelona
Care Santos
Novel·lista

“La documentació ha de fer brillar la història, no l’autor”

Barcelona
LA PEL·LÍCULA

‘Dragged across concrete’

MITA CASACUBERTA
PROFESSORA DE LITERATURA CATALANA A LA UNIVERSITAT DE GIRONA I DIRECTORA DE LA CÀTEDRA VÍCTOR CATALÀ

“Víctor Català rebenta per dins la màscara de la Catalunya ideal”

El Palau de la Música sempre hi és

María León conversa amb els fans

EL LLIBRE

‘L’hivern del coiot’