Un canvi de registre radical

Toni Hill (Barcelona, 1966) és llicenciat en psicologia, tot i que fa anys que es dedica sobretot a la traducció. El 2011 va debutar com a autor, acompanyat d'un èxit fulgurant, amb la novel·la policíaca L'estiu de les joguines mortes, que s'ha traduït en una vintena de països. A aquella història, protagonitzada per l'inspector dels Mossos Hèctor Salgado, la van seguir dues més, Els bons suïcides (2012) i Els amants d'Hiroshima (2014), que van tancar la trilogia de la qual s'han venut més de 300.000 exemplars.

“La trilogia no era pensada com a tal. El final de la primera novel·la, amb la desaparició d'un personatge, ja em servia com a final absolut. Quan L'estiu de les joguines mortes va funcionar, vaig seure amb mi mateix i vaig decidir que en faria dues més i prou. En el cas d'Els àngels de gel tinc clar que no tindrà continuació”, explica.

Els àngels de gel, que publica Rosa dels Vents en català i Grijalbo en castellà, és el títol de la quarta novel·la d'aquest autor simpàtic i rialler, que parla ràpid i té les coses clares.

És una novel·la ambientada en tres èpoques (1908, 1916 i 1931), tres espais (Barcelona, Viena i Sant Cebrià de Vallalta, al Maresme) i tres veus: la del protagonista (Frederic Mayol), la d'un metge (Sebastià Freixas) que fa funcions pròximes de narrador omniscient i a qui Mayol li ha explicat tota la història, i la de l'Àgueda, directora d'una escola que escriu un diari.

Frederic Mayol és un jove psiquiatra fill de català i d'austríaca que ha lluitat a la Primera Guerra Mundial i ara treballa en un sanatori per a rics que havia estat un internat per a noies de famílies benestants. Mayol ha d'esbrinar què va passar en aquell casalot per protegir la dona que estima. Hi ha molts personatges, psiquiatria, amors i mal d'amors –un dolor que no podia faltar en una obra com aquesta–, assassinats, secrets, mares pèrfides, bons amics... i una pulsió inquietant que ho amara tot.

Els estímuls per a Hill van ser: “M'agrada la part de psicologia, que ja tenia de formació, l'època que narro; volia fer un homenatge a estils i obres i explicar una història amb la repressió sexual de fons.”

A més, després de la trilogia, Hill tenia ganes d'escriure una obra diferent, i per fer-ho, “el millor era canviar d'època, així segur que m'obligava a un registre nou”. “Volia parlar d'un senyor que psicoanalitza a l'inici de la psicoanàlisi, i volia parlar de la repressió sexual i aquesta època de principis del segle XX era la idònia. A més, ja més anecdòtic, vaig veure que sortiria just cent anys després de quan passa l'acció principal”, explica l'autor.

És una època convulsa en què “Europa està en ple conflicte de la Primera Guerra Mundial. Com a país neutral, ens vam enriquir bastant... Si Viena havia estat capital d'Europa culturalment, Barcelona ho estava sent com a capital econòmica i industrial. Era l'època de la gran burgesia”, hi afegeix.

L'obra conté moltes referències reals, com ara les pintures de Klimt i Schiele, i també de novel·les a les quals homenatja, com ara Jane Eyre, de Charlotte Brontë, Un altre pas de rosca, de Henry James, o fins i tot la sèrie Torres de Malory, d'Enid Blyton, i algunes obres de tema bèl·lic. “Volia fer un modest homenatge a les novel·lotes del segle XIX, però des del XXI.”

Un dels diversos temes destacats és la psicoanàlisi, partint de Sigmund Freud, però especialment de la seva filla. “L'Anna era la petita dels sis fills que va tenir Freud, i va ser l'única que va seguir la carrera del pare. El personatge d'Anna Freud, el real, és tan potent que corria el risc que es mengés la novel·la ella sola, i per això el vaig limitar molt”, detalla.

“És la novel·la més femenina que segurament hauré escrit mai; hi ha molts personatges femenins perquè una part de la història passa en un internat amb setanta noies de classe benestant, de principis del segle XX, que es crema, i amb els anys es converteix en un sanatori. Però en cap dels dos casos és un ambient torturat, al contrari, ni nenes òrfenes ni malalts greus”, aclareix.

Tot i la complexitat de l'estructura de l'obra, l'exigència tècnica que sempre mostra Hill i el viatge al passat, afirma que mai fa esquemes previs. “Sóc mandrós. Vaig pensant la novel·la al cap i, quan em poso a escriure, podria dir que només em queden pendents els personatges secundaris.”

A l'hora de definir el que ha escrit, Toni Hill ho té molt clar: “Els àngels de gel és una intriga psicològica en un ambient gòtic i parla del que parlen totes les novel·les, de personatges que intenten superar situacions que no van com ells voldrien.”