Cultura

Art, vida i mort

El Macba revisa el passat de José Antonio Hernández-Díez amb les seves obres primerenques que reinventen la iconografia cristiana

L'artista veneçolà cercava als seus inicis les forces místiques de la tecnologia

Abans de l'aparició de la medicina moderna, la por a ser enterrat viu no era injustificada. Tant és així que es van arribar a construir taüts semioberts amb una campaneta. Els familiars del difunt feien torns de vigilància i actuaven si sentien el més petit soroll... “Annabel Lee” (1988) –el poema que Poe va impregnar d'amor d'ultratomba– va ser el bateig artístic de José Antonio Hernández-Díez (Caracas, 1964). És una instal·lació sinistra: representa el tall transversal d'una tomba, des de la corona de flors que reposa sobre la làpida fins al cadàver que descansa sota terra. Bé, de cadàver no n'hi ha cap. En el seu lloc, un vídeo mostra la figura d'una noia en trànsit convulsiu. La pantalla té la mateixa forma opressiva d'una caixa de morts. La jove és la seva presa. No la deixarà fugir, però tampoc la deixarà morir: el seu dolor és un bucle incessant.

Hernández-Díez, un dels artistes veneçolans més reconeguts, viu a Barcelona des de mitjan dels noranta. Va ser en venir aquí que el seu projecte artístic va agafar una altra direcció, amb el consumisme i altres defectes de fàbrica de la societat com a temes centrals. El mitjà videogràfic, el seu aliat per experimentar quan era un artista en construcció, va deixar d'interessar-li. I les obres que va fer aquells primers temps van passar a formar part d'una nebulosa de records. D'aquí el gest del Macba de fer una exposició que les recupera. Literalment, les ha ressuscitat, perquè la majoria s'havien destruït i s'han hagut de tornar a produir.

“A finals dels 80 i inicis dels 90, Hernández-Díez tenia l'obstinació d'actualitzar el món de les creences i les supersticions des dels paràmetres de la tecnologia. Els seus primers treballs pivoten entorn d'una mitologia sobrenatural vinculada als aparells electrònics, com la televisió”, diuen Latitudes (Max Andrews i Mariana Cánepa Luna), els comissaris de la mostra No tinc por de cap mal (fins al 26 de juny).

Hernández-Díez tenia fixació pel cantó més violent de la vida i de la mort. Salta a la vista a Annabel Lee, però també a Houdini (1989): l'artista es va submergir en un tanc d'aigua, de cap per avall, per emular un truc de principi del segle XX del mag hongarès Harry Houdini. Va filmar la seva tortura en un vídeo que torna a ser un espai on s'eternitza el patiment. El monitor mostra el seu esforç inútil per escapar-se.

Marcat per aquest nervi macabre, el Macba presenta un altre grup de peces que ofereixen “una visió tecnopop dels símbols més venerats del catolicisme”, paraules que va fer servir l'artista Meyer Vaisman a l'època que aquests treballs van ser exposats a Caracas. Hernández-Díez també té vocabulari propi per explicar què pretenia: “crear una nova iconografia cristiana.” Això el va dur l'any 1991 a maquinar Sagrat cor actiu: al mig d'un crucifix transparent ple de líquid hi sura un cor de làtex –originalment era d'una vaca– connectat a un dispositiu mèdic que fa que bategui.

Sant Guinefort (1991) pertany a aquesta família d'obres irreverents: exhibeix un gos dissecat, que simula que està dormint o sedat, dins d'una incubadora. La instal·lació furga en l'estranya devoció que hi havia a l'època medieval a la regió francesa de Dombes per un gos que va salvar la vida d'un nen. L'Església va voler tallar de soca-rel la veneració a l'animal tot arrasant el lloc on se li rendia culte.

La peça, xocant, té un vincle inesperat amb una llegenda barcelonina. Segons Joan Amades, a l'entrada de l'església del Convent dels Àngels –on es fa l'exposició d'Hernández-Díez– hi havia hagut una escultura d'un gos. Era, segons l'etnòleg i folklorista, un tribut a la proesa que havia fet l'estàtua de Sant Roc de l'interior del temple: el gos de la imatge hauria frustrat un robatori quan es va posar a bordar.

Vida i mort conflueixen de manera colpidora a La germandat (1994), l'obra que tanca etapa en la carrera de l'artista i insinua la que vindrà. Està formada per tres monitors. En el primer hi veiem tires de pell de porc mentre aquestes es fregeixen amb oli. En el segon, els populars chicharrones s'han convertit en monopatins després que l'artista els hagi encolat unes rodes. El seu recorregut serà breu. El tercer monitor mostra uns gossos afamats devorant-los.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
l'art de la franja
aplicació del 155

Espoli consumat

Les obres de Sixena ja van cap a Osca

Els veïns de Vilanova de Sixena han començat a acostar-se fins al monestir, per veure com arriben

El TSJC rebutja adoptar mesures cautelars i paralitzar el trasllat

lleida
 
l'art de la franja
aplicació del 155

Calma tensa a Lleida

Lleida
 
societat
novetat editorial

Emocions il·lustrades

barcelona
 
memòria històrica
exposició fotogràfica

Boix, primera mirada

La jonquera
 
concert musical

“'El Messies' et meravella per com descriu el traspàs de la foscor a la llum”

Girona
 
crònica
música

Bumerang musical i emocional

Girona
 
La crònica
música

Lorquiana i minimalista

girona
 
patrimoni arquitectònic

Castelló restaura la muralla medieval del rec del Molí

castelló d’empúries
 
cultura

Calonge i la UdG preparen un còmic del jaciment arqueològic del Collet

calonge i Sant antoni