Cultura

Joan Maria Minguet. situació crítica

maria palau

“L'art ens ha de destorbar; per bavejar ja hi ha l'esport”

Té sentit la crítica d'art avui?

La crítica té més sentit que mai, no per opinar o dictar sentències, sinó com a creadora de pensament, per fer contrapès a la dictadura del mercat, per reflexionar sobre l'erupció visual en què vivim cada dia. Si no existís la crítica, l'art seria com l'esport, que desperta adhesions però que ningú posa en qüestió o analitza fora del crit o l'insult. Si no hi ha un pensament crític que ens ajudi a interrogar la visualitat, correm el perill de fer que els museus acabin sent com uns estadis de futbol: tothom bavejant amb el seu equip.

S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?

La paraula art no fa més que portar-nos
a una confusió permanent. La crítica també. Vivim en una societat visualment complexa en què els rols antics ja no ens serveixen. Ho hem d'inventar tot de nou. I això és un repte apassionant. Per
això, quan sento dir “però això és art?”, fujo rabent del reduccionisme que inclou la pregunta.

Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?

D'entrar, entro o puc entrar a qualsevol lloc perquè sóc curiós. Però sento predilecció pels museus petits, aquells que encara no han entrat en el vertigen de la fàbrica de visitants. El museu explica molt bé la confusió de què parlo: ens ensenya les obres del passat com si fossin incontestables, sense mirada crítica. Ens fa perdre de vista que allò que exhibeixen no és neutral, la majoria del que mostren són encàrrecs o compres del poder, de l'aristocràcia, de la burgesia, de l'Església. O pitjor, peces espoliades als legítims propietaris.

Tàpies té successor?

Em sembla que no. És una sort, per a ell i per als que han vingut després d'ell.

L'art català ha viscut massa dels grans noms?

Aquesta és la gran mentida que alguns ens volen fer creure. Miró i Dalí van haver de marxar fora perquè aquí eren la riota i, després d'ells, Muntadas, Francesc Torres, Eugènia Balcells, Susana Solano i tants d'altres... La burgesia catalana ha estat i és (mireu la Fundació Macba) d'una miopia exasperant. Després, intenten aprofitar-se de l'èxit a fora d'aquells artistes, però això és pur cinisme.

Per quins artistes aposta?

M'agrada l'art que, en comptes d'acomodar-nos, ens destorba, ens pregunta i ens incomoda. Per bavejar ja hi ha l'esport. No sé si m'explico. Del passat, em quedo amb Miró, a qui he dedicat bona part de la meva trajectòria. Avui? Diré els noms de joves dones artistes com Núria Güell, Mireia C. Saladrigues, Lola Lasurt, Mireia Sellarés, Caterina Almirall, Alícia Kopf, Antonia del Río...

Realment interessa l'art al públic català?

No hi ha un públic, n'hi ha molts. I tots viuen immersos en l'estadi de la visualitat, uns s'hi enfronten críticament i altres, en canvi, reaccionen amb simplismes, es deixen abduir pels grans noms o s'emprenyen amb el que veuen si no els han dit que allò és l'hòstia.

Som un poble artísticament madur?

No sé ni si arribem a ser un poble. Però això és bo: vol dir que tot està per fer.

Els polítics es creuen l'art català?

Diuen que sí, però els fets ho desmenteixen. La cultura mai no és una prioritat per ells. Sempre parlen dels noms del passat, però no dediquen partides a la creació d'avui. No confien en els professionals per planificar com hauria de ser l'art en la Catalunya del futur, independent o no. Amb l'art i la cultura tothom s'hi atreveix, llegeixen un llibre o veuen una exposició i es pensen que ja en saben.


La burgesia catalana ha estat i és d'una miopia exasperant

Joan Maria Minguet (Cornellà de Llobregat, 1958) deixarà de ser aquest dimarts el president de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA), sis anys després d'accedir al càrrec. Minguet ha estat el més oposat a un president d'aparença que vol quedar bé amb tothom. No s'ha arronsat davant de res i de ningú. Algun polític ha passat alguna cosa més que vergonya en la mena d'actes en els quals tothom es riu les gràcies quan té un micròfon a mà. Més que un portaveu exclusiu del col·lectiu de crítics, ha estat una veu còmplice del conjunt del sector cultural. Massa sovint, una veu solitària, per grosses que en passessin. “M'he sentit molt sol, sí. A vegades he tingut la sensació de ser un bufó.”
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.