Albert Soler: “El deure del periodista és tocar els collons”

Diuen que a les ciutats petites i delicades, on tothom més o menys es coneix els pecats, el periodisme s'exerceix amb armes de joguet: uns espetecs de broma. Albert Soler Bufí (Girona, 1963), en canvi, té fama de disparar amb bala. Els que només el coneixen de llegir-li les columnes al Diari de Girona sospiten que deu ser un truà fanfarró, bel·licós i faldiller; els que el coneixen personalment saben que en efecte ho és. Però uns i altres han hagut d'admetre en alguna ocasió que, rere la provocació i la broma de gra fort, els seus articles han servit per posar en evidència més d'un ídol despullat i per trepitjar uns quants ulls de poll. L'editorial El Llop Ferotge n'acaba de reunir més d'un centenar de publicats entre els anys 2008 i 2012 a La família Joad a Disneylàndia, amb un pròleg de l'escriptor Adrià Pujol que el presenta com un “castigador”. Més endavant hi haurà una segona selecció dels que ha escrit fins al present.

En alguns dels articles aplegats en aquest volum, el títol del qual homenatja els personatges depauperats d'Els raïms de la ira, de John Steinbeck, hi ha l'antipostal de Girona; en d'altres, el dignatari sorprès en falta; en uns quants més, la ridiculesa quotidiana. Quan li pregunten si no tenir principis representa alguna mena de periodisme alternatiu, reacciona amb sorpresa: “Si algú em pren com una excepció voldrà dir que estem pitjor del que em pensava. El deure de tot periodista és tocar els collons.” Els seus models? Javier Ortiz, Manuel Jabois, Vázquez Montalbán, Gay Talese, Saramago..., perquè “també bec dels clàssics”, diu en un deliberat to paròdic aquest reporter que tem mil vegades més pecar de pedant que de grotesc. Prefereix en qualsevol cas ser pres per un tipus frívol i perillós que assemblar-se al columnista floralesc que escriu sobre la caiguda de les fulles o del seu últim viatge a París, una subespècie que detesta: “És obscè que un periodista malgasti un espai d'opinió per no exercir de periodista.” De moment, diu, encara no l'han esperat a cap carrer fosc, perquè de les esbroncades, i n'hi han arribat unes quantes, “en respon per delegació el director del diari”. De tota manera, assegura que guarda com un tresor (“mira, se'm posa la pell de gallina”, diu emocionat) la carta d'una dona enfurismada que l'acusava de no tenir respecte per res ni per ningú: “Exacte: el periodisme és això.”