“La llibertat de la ficció pot ser paralitzadora”

Estava acabant Habibi, que era un projecte llarg i intens, molt seriós i al qual vaig dedicar sis anys. Necessitava centrar els meus esforços en alguna cosa alegre i divertida; el personatge de Zaqueo ja havia aparegut a Cuaderno de viaje, i tenia clar que volia fer una comèdia protagonitzada per ell. També volia fer un llibre accessible per a lectors joves. La tercera motivació va ser que, fa cinc anys, dos amics meus van tenir una nena, Violet, que va ser la inspiració per a la meva heroïna.

Molt, en el sentit que tracta sobre la família. Els protagonistes i molts dels secundaris estan inspirats en gent que conec. D'altra banda, la textura d'aquesta galàxia no té a veure amb Star Trek, sinó amb el món de la classe treballadora de Wisconsin, on vaig créixer, i de Portland, on vaig viure cinc anys. En el meu espai hi ha sorolls, fum i taques d'oli.

Exacte, la ciència-ficció és la primera pell, l'aroma. Quan era petit, les coses que més m'agradaven de Star Wars no eren les batalles èpiques ni la lluita entre el bé i el mal, sinó els petits detalls domèstics. És una petita història quotidiana.

Treballar en ficció és difícil, perquè les possibilitats són il·limitades, pots anar en qualsevol direcció; la llibertat pot ser paralitzadora. Però no em va ser
tan complicat com amb Habibi, perquè l'objectiu principal era l'humor; tenia clar que havia d'aconseguir una riallada en cada pàgina. I dissenyar les naus espacials era com retrobar la creativitat que tenia quan feia dibuixos de petit, quan simplement m'asseia davant d'un paper en blanc i feia el que dictava la meva imaginació.

Aquest és el meu primer llibre amb una família funcional. Els pares estan enamorats, però tenen personalitats molt diferents, que reflecteixen classes socials diferents. Ell és obrer i conservador, i ella, més urbana, sofisticada i liberal; representen els dos pols de la política nord-americana, els estats republicans i demòcrates.

No, no crec que cap dels meus llibres sigui polític. Hi ha temes polítics, però no un missatge explícit. I si Almóndigas del espacio té un missatge, és no amoïnar-se només per la família més immediata, sinó també per altres espècies i cultures.

Totes les grans històries ja han estat explicades. Volia parlar d'un personatge engolit per una balena, recordant Moby Dick, que adoro, i Pinotxo. Les dues històries són reminiscències de Jonàs i la balena i de la Bíblia, així que era un retorn als orígens. Tots els meus llibres tenen referències com aquestes:
a Adiós, Chunky Rice hi ha al·lusions a Eurídice i a Orfeu; a Blankets, a la caverna de Plató, i a Habibi ha un milió d'històries. Per a mi és important respectar la tradició, i tornar a històries que ja han estat explicades i donar-los una nova pell.

Absolutament. Tornant a La guerra de les galàxies, no m'interessava tant Luke Skywalker quan es convertia en jedi, sinó quan encara era un granger que volia sortir del poble. No m'interessen els superherois, la màgia, sinó els personatges que semblen dèbils i fràgils i que han d'emprendre una missió i superar les seves limitacions.

Per a mi, el plaer de llegir consisteix a submergir-se completament. M'agrada que llegir demani prou temps per perdre's en la història.

Un cop l'he acabat, m'he adonat que la influència més gran és
la de Tiburón, de Steven Spielberg, que per a mi és perfecta. És una pel·lícula que té tres personatges principals: un setciències, un aventurer que busca venjança i un altre que representa el punt de vista de l'espectador. Aquesta mateixa trinitat la trobem en els protagonistes d'Almóndigas del espacio.

El que llegia de petit: la revista Mad, Calvin i Hobbes, les històries del Dr. Seuss... Vaig estar recordant quins eren els meus autors preferits de còmics de ciència-ficció, i són Leiji Matsumoto, autor de Capità Harlock, i Jean-Claude Mézières.