Cultura

El misteri de la Casa Gralla

La capella de Santa Àgata evoca el curiós periple de l'edifici amb investigacions recents

Enderrocat el 1856, era el millor exemple renaixentista de Barcelona

Les pedres van iniciar un estrany pelegrinatge i s'ha perdut la pista de les més importants

El pati de la mansió llueix
avui dins de la
seu de Prosegur
Al Museu de Martorell hi ha
la llinda de la porta principal
Judith Urbano no descarta que la façana aparegui algun dia

La Casa Gralla era el millor edifici renaixentista de Barcelona. Ja és mala sort que una ciutat amb tan pocs rastres d'aquest estil no tingués sensibilitat per salvaguardar-la. Més que mala sort, la maleïda especulació urbanística, que tot ho enterboleix. Quan l'opulent mansió va anar a terra, fa 150 anys, ja n'hi havia.

Situada al carrer de la Portaferrissa, la Casa Gralla va ser lloada, des del mateix moment en què
es va construir, en llibres d'història, guies de viatge i tractats artístics. Una Pedrera avant la lettre. La fastuosa façana, una filigrana ornamental, feia caure d'esquena. I no és pas que els barcelonins
no se l'estimessin. Quan es va decidir enderrocar-la, el 1856, la premsa local
va engegar una campanya per intentar frenar el desastre. No va servir de res.

La destrucció de la Casa Gralla seria un cas més en la llarga llista de monuments desapareguts si no fos perquè les seves pedres van iniciar un curiós pelegrinatge que encara avui podria no haver conclòs. Molts enigmes continuen planant sobre aquest palau, començant pel seu autor, que podria ser Damià Forment, com s'ha dit sovint, per bé que és una hipòtesi més aviat amb pocs fonaments. Però el principal misteri que arrossega un segle i mig després de desaparèixer del mapa és aquest: on va anar a parar la façana?

Per arribar a aquest inquietant interrogant, una exposició promoguda pel Museu d'Història a la capella de Santa Àgata ressegueix tota la seva història. Una història de novel·la. La Casa Gralla. El periple d'un monument (oberta fins al 22 de maig) recull les investigacions dels historiadors pioners, sobretot Agustí Duran i Sanpere, i incorpora l'última capa de recerca, feta per Judith Urbano, de la Universitat Internacional de Catalunya, amb nous documents i noves interpretacions que afegeixen al·licients a la rocambolesca aventura de l'edifici. Urbano, comissària de la mostra, no dóna res per tancat i continua la recerca.

La casa pertanyia des
de principis del segle XIV
a la família Desplà. A principis del XVI, una Desplà
es va casar amb un Gralla, alt funcionari reial que en aquells mateixos temps va rebre la distinció de cavaller. El matrimoni va decidir fer ostentació de la nova posició social amb la reforma de la seva residència gòtica. No és clar si la sumptuosa façana és del 1518 o del 1531, però el cas és que es va convertir en “el primer gran exemple de les tendències renaixentistes en l'arquitectura de Barcelona”, exclama Urbano.

Però la glòria del luxós palau va anar decaient al segle XIX fins al punt que va quedar en un estat ruïnós. Els propietaris, els ducs de Medinaceli, descendents de la mateixa estirp, el van vendre a un promotor immobiliari que es va fer d'or amb l'obertura d'un nou carrer (Duc de la Victòria i, des de fa poc, Duc a seques) entre Portaferrissa i Canuda. L'especulador va arrasar la Casa Gralla, i altres finques veïnes, sense pietat. “Ni tan sols es va avenir, com se li va suplicar, a conservar la façana per reconvertir-la en l'entrada d'un gran passatge basar”, explica Urbano.

En canvi, sí que va acceptar les 5.000 pessetes que li va oferir Josep Xifré Downing, el fill del cèlebre indià, per aquelles pedres. Xifré tenia un somni: reconstruir la Casa Gralla a la seva finca de Sant Martí de Provençals (on ara hi ha l'hospital de Sant Pau). Va encarregar el desmuntatge a l'arquitecte Elies Rogent (en l'exposició, s'exhibeix per primer cop el seu quadern de notes) i va guardar els fragments del conjunt, bàsicament la façana i el pati, en dos locals: unes peces es van desar al claustre de Santa Anna i unes altres, al baluard del carrer Tallers.

A partir d'aquí, el caos. “Xifré no va realitzar mai el projecte. Va morir el 1868 i el seu fill, Josep Xifré Hamel, que no vivia a Barcelona, es va vendre el llegat”, subratlla la comissària. El marquès Antoni Maria Brusi acabaria adquirint per 2.500 pessetes la Casa Gralla desmembrada. Però la sorpresa va ser total quan el seu arquitecte de confiança, August Font, es va posar a acoblar les pedres a la seva finca de Sant Gervasi: “La façana no era enlloc, només hi havia el pati.”

En algun moment que no sabem, aquell patrimoni va caure en desgràcia. Per ignorància o per interès comercial, es va dispersar i el més segur és que una part es va perdre per sempre. D'aquest descontrol i aquesta disseminació de les pedres, en tenim dues proves: al Museu de l'Enrajolada de Martorell, hi va anar a parar la llinda de la porta principal de la casa (va aparèixer abandonada a la via pública quan es van fer les obres de construcció de l'estació del ferrocarril de Sarrià a la plaça de Catalunya), i en una casa particular de Santa Coloma de Gramenet, la Torre Pallaresa, altres llindes de portes i finestres interiors, que es van reaprofitar en una reforma, per exemple en una llar de foc.

Els Brusi es van quedar amb un pam de nas, però així i tot van fer muntar el pati al seu jardí; més endavant, van demanar a l'arquitecte Font que els construís una nova casa al seu voltant. Però, a mitjan segle passat, la maledicció de la Casa Gralla va tornar a aflorar. Els Brusi es van vendre la torre de Sant Gervasi i el pati es va traslladar, un altre cop segmentat, a un magatzem de Cornellà.

Finalment, el 1990, les peces van trobar un nou amo: una empresa constructora malaguenya, que se les va emportar a Mijas. Tot feia pensar que el pati acabaria col·locat en algun palauet de la Costa del Sol. Doncs no: cinc anys després, el va adquirir per
25 milions de pessetes l'empresari Herberto Gut, propietari de Prosegur. L'arquitecte Octavio Mestre va assumir la responsabilitat de restablir-lo dins de la seu de l'empresa, al polígon Pedrosa de l'Hospitalet de Llobregat. Un pati amb tanta història dins d'una nau industrial sembla una broma. Però així és encara avui dia.

Tenim el pati a lloc, però... i les restes de la decoració de la façana? Un enigma dels grossos. “Algunes fonts han assenyalat que van acabar reblint l'escullera del port, però no en tenim cap certesa”, precisa Urbano, que no descarta que algun dia, estirant el fil de nous documents o d'alguna alerta ciutadana, en tinguem notícies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.