Primavera. Això és el que significa en japonès el nom de la protagonista i el títol de la novel·la, Haru, de Flavia Company (Buenos Aires, 1963). En paraules de l'autora: “La idea de néixer i florir em sembla una metàfora preciosa per al procés que fa Haru.” El llibre és la història de tota una vida: des que Haru queda òrfena de mare amb només quinze anys i l'envien a una escola de tir amb arc, fins als seus últims dies. Company també ha tardat tota una vida per crear aquesta història. I explica que després d'escriure la darrera lletra –“a mà, per descomptat”– va arrencar a plorar. De plenitud. “He dedicat tota la meva vida a escriure, i el meu somni era desaparèixer i fusionar-me amb la literatura. Quan vaig llegir la novel·la, em vaig adonar que jo sóc Haru. De fet, tots ho som”, comenta.
Tots som Haru?
Totes les persones del món passen les mateixes vicissituds. Tots tenim gana, por, ambició, supèrbia, alegria... Ens diferencia el procés. Parteixo de la filosofia zen i de la concepció del món com un tot format de petites parts. Tots som iguals: tu ets jo, jo sóc tu, tot és u i u és tot.
Ens podem identificar amb la protagonista, però, al mateix temps, ens remet a un món aliè i llunyà...
Haru havia de ser d'un altre món: només lluny entenem tanta saviesa. No la sabem veure a prop. Ningú és profeta a casa seva. El llibre és una aposta per la integració: no pot ser que una persona d'una cultura diferent ens allunyi. Per què un oriental s'ha d'identificar amb George Clooney o Nicole Kidman i nosaltres no amb un oriental?
És un llibre farcit de relats i gairebé impossible d'explicar.
La novel·la parla de la vida. Ho resumeixo amb la frase “cada dia és una vida sencera”. La vida és aquí i ara, ni ahir ni demà. Ens enganxem al passat per justificar el present i ens projectem a un futur que mai no arriba. El passat i el futur són falsos, els inventem. Són mentides: una justificació i un consol.
L'estil és sintètic i auster. No calen paraules rebuscades per ser profunds.
Quan vols transmetre busques la manera més fàcil de dir les coses més complicades. I quan vols que t'admirin busques la manera més complicada de dir les coses fàcils. Jo he desaparegut del llibre: ja no em cal que m'aplaudeixin.
La majoria de persones, com els personatges del llibre, volen ser reconegudes i admirades...
És la nostra condemna. Som esclaus de la imatge que tenim de nosaltres mateixos i de la imatge que volem que els altres tinguin de nosaltres. Necessitem tenir coses i no pensem a ser. Caldria viure d'una manera diferent...
Haru aconsegueix “conèixer-se a si mateixa”. Tothom en sap?
Tothom sap qui és en realitat. La vida és un camí per desprendre'ns i desfer-nos del fang que ens hem posat per tapar-nos.
Fa un homenatge als mestres.
Són els que ho donen tot, amb generositat i paciència, perquè els altres aprofitin el tresor entregat. És important la transmissió del coneixement. Ens empobreix pensar que ho sabem tot o que una persona oriental no ens pot ensenyar res.
La relació entre Haru i el seu pare entendreix.
El pare és un gran mestre que no ha après a expressar l'afecte. Però hem d'entendre que els altres ens estimen a la seva manera i no com volem. Ja ho deia Borges: no podem conjugar l'imperatiu dels verbs somiar, estimar i llegir. I Haru, al final, ho entén.
