“La memòria també és per cridar al món qui ets”

No ho sé exactament. És curiós, són pel·lícules molt diferents, i els puticlubs també són diferents: un valencià, amb molt de colorit, i l'altre més sofisticat, d'estació d'esquí o balneari. Espero que no sigui jo qui doni aquesta imatge... [Riu].

Sí, tots dos estan molt lligats a la terra, són rurals, els dos amb barba... Jo crec que les coincidències són casuals, al mateix temps són molt diferents: un és molt lluminós, transparent, i l'altre molt obscur i opac. De tota manera, el de Quatretondeta per un costat és tendre i alhora fa una mica de por, no saps si et convidarà a un gintònic o et clavarà un cop de puny.

Sí, conec bé aquest format. Quatretondeta és una pel·lícula molt arrelada, ja té el nom d'un poble. Hi ha la famosa idea que explicant la història de 3 quilòmetres quadrats al final expliques la història del món. És un personatge molt lligat allà: cridaner; desacomplexat; rural; posa en un mateix sac el món animal, els diners i la mort; plora i riu, i celebra la mort amb la vida. L'Enric de La propera pell també és molt rural. El de Quatretondeta està lligat als pollastres; l'altre, als senglars, i tots dos estan lligats a l'ésser humà com a animal que habita aquest planeta.

Aquí es diu “fotre's del mort i de qui el vetlla”, però sí que trobo que és una mica valenciana aquesta idea més desacomplexada, més colorista, més barroca, de celebrar-ho tot: celebrar que estàs content, beure alcohol, després acabar plorant de la borratxera, donar-se cops de puny o fer-se petons... Jo associo aquesta manera de ser amb Alacant, el País Valencià, i amb el Mediterrani també. Depèn de amb qui ho comparis, si els francesos troben els catalans molt extravertits.

Sí, és una lliçó amb potes. Després del que ha fet, veus que la relació que té amb l'ofici és molt artesanal. Quan parlem d'actors i actrius de fora hi ha un component de misteri, de glamur, de sofisticació... Però amb ell t'adones que és molt senzill, comença cada cop de zero. Interpreta un personatge que no parla gaire, i amb molt poca cosa, una mirada, ja et transmet coses. Sempre hi ha coses a aprendre de Sacristán. Tot l'equip pensava el mateix, és
un home molt humà, planer.

El tema és sobretot la memòria. La pel·lícula és una carta d'amor del Pol [Rodríguez, el director] al poble de la seva mare. Ell és nascut a Barcelona, però allà baix tothom el coneixia, és d'on ve: la llengua que ha sentit a parlar, els petards, els moros i cristians, la pilota valenciana... La memòria també és per a això, per recordar, per cridar al món qui ets. Els filòsofs ho han dit un munt de vegades. És important rememorar els passos que has fet i no perdre mai consciència d'allà on véns, com has arribat fins aquí, qui són els teus pares.

La sort és que com que tinc una mica d'accent de Vilanova, i ells també tenen accent, estava prou incòmode parlant castellà per semblar algú d'allà.

És veritat. La idea de la identitat és molt forta en les dues pel·lícules, en una és una reivindicació i a La propera pell és una pregunta: qui és qui?, què vol dir ser fill d'algú, si de veritat ho ets? A mi em feia patir que tanta incògnita en la pel·lícula d'Isaki Lacuesta i Isa Campo no acabés cansant. I no és així, tens dubtes cap a una banda, després cap a l'altra, i t'acabes preguntant què està passant. És una pel·lícula molt magnètica. Et posa en un terreny emocional que et fa preguntar: “Què collons passa?” Que et mantinguin tota l'estona en aquest dubte, volent saber què t'estan amagant, vol dir que està molt ben aconseguida.