Destapant el monstre

El pròxim 9 de maig farà 25 anys de la mort de l'industrial Julio Muñoz Ramonet, un dels personatges més foscos engendrats pel franquisme. Just fins aquell dia es pot veure l'exposició De cognom espoli, organitzada per la cooperativa cultural Cassius Clay a Can Batlló, la joia de la corona de les fàbriques d'aquest home depravat i petulant –“un psicòpata”, segons el seu biògraf Xavier Muñoz– que va erigir una fortuna sense cap mena d'escrúpol.

La mostra ja es va poder veure l'any passat a la galeria Barcelona Visions, en un context ideal per furgar en les ombres de Don Julio: el festival de novel·la negra BCNegra. Però Can Batlló és l'escenari perfecte per fer una immersió en el tenebrós món d'aquest home d'origen humil que es va arribar a creure que era Déu.

Cinc fotògrafs convocats per la comissària Carme Centrich han fet una recreació lliure de l'auge i l'ocàs de Muñoz Ramonet. Sense ni una sola fotografia de l'època, aquest projecte col·lectiu té una força evocadora i invocadora: el fantasma del pèrfid personatge sembla que pot aparèixer en qualsevol moment en algun dels racons decadents de la seva antiga fàbrica.

Justament el fotògraf Xavi Piera ha dedicat la seva sèrie als llocs més simbòlics del seu poder corrupte: Can Batlló, que va adquirir a preu de saldo, i el palau del Marquès d'Alella, la seva luxosa residència del carrer Muntaner que va deixar en herència a l'Ajuntament de Barcelona. El consistori ha hagut de lluitar anys i panys als tribunals per aconseguir les claus. “D'aquí el títol de l'exposició: tot el clan, el pare i les seves filles, duen el mateix cognom: espoli”, emfasitza Marta Delclòs, ànima, junt amb Joan M. Gual, de l'embrionària cooperativa cultural Cassius Clay, que a partir d'ara vol fer recerca i donar visibilitat a la història social de la ciutat. L'espoli continua a dia d'avui: si bé el palau ja és a mans de l'Ajuntament, el litigi per la col·lecció d'art que Muñoz Ramonet també va voler que fos pública no s'ha resolt, per molt que la justícia hagi donat la raó a l'administració. Les filles segueixen ocultant els quadres més valuosos i la incògnita és si mai es podran recuperar.

Piera volia que les seves fotografies transmetessin “olor de naftalina”, sobretot les dels interiors de la mansió. Una idea d'abandonament que també ha perseguit Gabriele Meroli en imatges que descobreixen les estances menys conegudes de la finca, amagades rere portes secretes.

La doble moral

En un dels pocs treballs en color de la mostra, Álvaro Sánchez-Montañés ha tocat un altre capítol sòrdid de la biografia de Muñoz Ramonet: la seva relació amb la prostituta Carmen Broto, que va ser cruelment assassinada el 1949. La doble moral de l'alta societat d'aquella Barcelona aflora també en la sèrie de Joan Teixidor, que ha reconstruït els ambients de la vida nocturna i els locals que tant freqüentava Muñoz Ramonet. L'imaginari popular és ple d'anècdotes, qui sap si certes del tot, que donen fe de la seva vanitat desmesurada. Es diu que en tots els lavabos per on passava durant les seves nits desenfrenades buidava un flascó sencer de perfum Chanel nº 5.

Aquesta ostentació era el pa de cada dia a can Muñoz, indiferent a una població que durant la postguerra es moria de gana. La família rebia els amics amb vaixelles d'or. Un or que amagava, però, tota la misèria i degeneració dels seus valors personals. Aquesta és la metàfora que ha brodat Faustí Llucià en les seves filigranes fotogràfiques, en les quals ha jugat subtilment amb taques de pa d'or que emmascaren moments i objectes de la vida quotidiana de l'empresari. Objectes que ens parlen dels excessos però també de les pors, com la navalla amb què es feia afaitar, sempre per un barber de confiança que feia anar a casa
seva, pres dels odis que sabia que provocava la seva figura.