Maria i Guadalupe, la pugna

Gairebé trenta anys. Això és el que ha durat el procés de gestació de L'Avinguda dels Misteris (Edicions 62/Tusquets), la darrera novel·la de John Irving. Com molts altres dels seus treballs, a l'origen hi ha un guió per a un film que havia de rodar amb el director Martin Bell el 1988. S'havia de situar a l'Índia i seguir la història de dos orfes que treballaven en un circ en unes condicions d'alt risc. Veient la censura del govern indi, la trama va traslladar-se a Mèxic pels volts de 1997, on va sorgir la idea de centrar-se en els pepenadores, nens que viuen als abocadors i treballen destriant els materials i cremant-los. “Vam fer molts viatges per documentar-nos i vam aprendre molt sobre com viuen aquests nens pobres que encara avui dia treballen als abocadors.”

Després d'una visita a un circ mexicà per documentar-se, tot i un número escandalosament perillós en què els lleons es passejaven sense cap mesura de seguretat per la pista, el novel·lista i el director van concloure que no tenien bon material per fer una pel·lícula. “En canvi, vaig tenir la idea clara que havia d'agafar el protagonista ja de gran en un viatge a les Filipines i que recordés la seva infància”, va explicar ahir Irving. I aquí el novel·lista ho va tenir clar: “Més que una pel·lícula, havia d'escriure una novel·la, perquè és el millor mitjà per copsar el pas del temps, i no cal canviar d'actors!”

L'Avinguda dels Misteris s'obre així amb un escriptor de renom, Juan Diego Guerrero, que viatja a les Filipines als 54 anys, i evoca constantment la seva infància en aquell entorn tan pobre i amarat de religió que era el Mèxic dels anys setanta. “Aquest va ser un altre aspecte pel qual em va agradar de situar la història a Mèxic, la forta presència de l'Església catòlica, dels jesuïtes i la institució que genera tanta desconfiança i, en contrast, les fortes creences populars en els miracles i les Verges, concretament la de Guadalupe.” En aquest sentit, els misteris d'aquest carrer que mena a la basílica són misteris religiosos. “El més inexplicable de tot és com una estàtua de la Verge Maria es posa a plorar... o potser que l'Església catòlica deixi una parella d'homosexuals adoptar el nen!”

Això a banda, la novel·la no deixa de ser la història d'un nen especial (aprèn a llegir tot sol en aquest ambient miserable que transita entre el grotesc i la tendresa), i que acaba sent escriptor. De fet, en sis de les catorze novel·les que ha escrit, Irving dóna el protagonisme a un escriptor sense que es pugui entendre com un gest autoreferencial. “Ho faig perquè el que li passa al personatge només li pot passar a una persona que viu perillosament en la seva imaginació; he fet Juan Diego com un home solitari i sense experiència, la vida adulta del qual es veu eclipsada per la seva infància, vibrant i plena de sentit, i, a més, està malalt i s'ha de medicar pel cor.” Al mateix temps, va advertir l'autor: “La soledat el fa posar-se en perill...”

El fet que primer fos un guió i després es convertís en una novel·la ha influït –va assumir Irving– l'estil de la narració. D'una banda, la part mexicana, que correspon a la infància del protagonista, lligada a la de la seva germana Lupe, una telèpata molt especial, segueix un ritme trepidant, mentre que la part d'adult, el viatge a les Filipines (que és la que va escriure posteriorment), respon a una narració més fluctuant, onírica i difosa. “Això respon al fet que Juan Diego té una vida adulta confusa i avorrida.” En aquest moment apareixen també dos personatges misteriosos que, contrariament a la resta, cada vegada es desdibuixen més: són la parella de mare i filla Miriam i Dorothy. “La mare és com la Verge Maria, sempre distant i orgullosa, mentre que la Dorothy recorda la de Guadalupe, intensa i forta.” Personatges que acompanyen Juan Diego en el seu darrer viatge en un país, les Filipines, que segons Irving és ben semblant a Mèxic: “Tant pel clima com per la població, l'arquitectura i sobretot la presència de l'Església catòlica, atès que tots dos van ser durant segles colònies espanyoles i tenen com a patrona la Verge de Guadalupe.”

John Irving, que va guanyar un Oscar pel guió de Las normas de la casa de sidra (2000), està treballant actualment en l'adaptació televisiva del que segurament és el seu llibre més popular, El món segons Gurp, portat al cinema el 1982 per George Roy Hill. Respecte a la possibilitat d'adaptar L'Avinguda dels Misteris a la gran pantalla, Irving va somriure: “És una pregunta que em faig sovint... suposo que sí!” I hi va afegir: “Hi he treballat durant tants anys que prefereixo deixar-ho reposar.”