Violacions finals

Era una de les pel·lícules més esperades a Canes i ha arribat just al final: Elle, del neerlandès Paul Verhoeven, que no dirigia cap film des d'El llibre negre, realitzada el 2006, i que sembla haver crescut com a cineasta de culte amb aquesta llarga absència de deu anys. Sense voler renunciar a una certa ambigüitat i fins i tot incorrecció moral, a la possibilitat d'incomodar i fins i tot molestar, Verhoeven no va trobar finançament a Hollywood per fer una adaptació d'Oh, una novel·la del francès Philippe Dijan sobre una dona amb un ascendent monstruós (el pare va cometre una sèrie d'assassinats als quals no sembla aliena). De fet, ella mateixa és monstruosa, ja que, amb una fredor implacable, dirigeix una empresa de videojocs i la pròpia vida com si res l'afectés i sense tenir cap mena de sentiment de culpa pels seus actes. Mentre que tots els homes del film semblen idiotes, elle és una de les dones amorals i amb poder que tan agraden al director d'Instint bàsic i Showgirls.

Finalment, en tot cas, una productora francesa va assumir el projecte i, amb una Isabelle Huppert omnipresent en un d'aquells casos en què es lliura a la creació de personatges extrems amb tanta convicció com ironia, ha realitzat Elle, que va provocar moltes rialles en la primera projecció a Canes del film, que ahir va tancar la secció oficial a concurs. Hi va haver, doncs, una celebració de l'humor brutal amb què Verhoeven busca un distanciament respecte a un cúmul de violència i com si volgués fer present que la ficció cinematogràfica és un espai d'alliberament moral que s'ha de viure sense culpa.

Huppert, doncs, és Elle, que, en la primera escena, és violada per un home emmascarat que fuig pel jardí. Sense pràcticament immutar-se, s'aixeca i recull els objectes trencats en la disputa, després es banya i la seva sang es barreja amb l'aigua. El violador apareixerà de nou fins que ella arribi a dominar la situació.

Una frivolitat amb la violació? Un joc recargolat a propòsit de la suposada fantasia masculina de violar i, en fi, la suposada fantasia femenina de ser violada? Des del primer moment, Verhoeven juga fort.

Hi ha, certament, una distància humorística, que fa que no t'ho puguis prendre seriosament, i també un estil visual enlluernador. Tanmateix, em sembla estrany que aquesta farsa nihilista pugui provocar cap emoció.

Al costat d'Elle, va poder passar desapercebuda la pel·lícula de l'iranià Asgar Farhadi, el director de Nader i Simin, una separació que, després de fracassar-hi amb la francesa Le passé, ha tornat a Canes amb Forushande, que també parteix d'una agressió a una dona que, en aquest cas, provoca una tensió en una parella. Fent-s'hi present el teatre, amb la representació de La mort d'un viatjant, és un interessant film amb complexitat moral que potser al final carrega massa les tintes dramàtiques.