“La felicitat és continuar desitjant el que tens”

Al principi volia explicar la història d'una parella que dura cinquanta anys, i que pren la seva força perquè és un primer amor. Per què no duren els primers amors? Per què el 2016 sentim nostàlgia d'aquesta primera vegada i busquem pel Facebook els nostres primers amors, mentre pensem que amb ells hauríem sigut més feliços? Després vaig pensar que seria avorrit i vaig agafar la parella i la vaig tallar en quatre de diferents, que vaig unir al mateix indret i la mateixa setmana de l'estiu. Són quatre finestres: als 15 anys ens trobem, però ens separem; als 35 anys vénen les desil·lusions, les infidelitats; als 50 anys podem retrobar el gust del principi, i als 75 ens adonem que potser l'altre faltarà aviat i volem congelar el nostre amor.

Els meus avis es van conèixer durant la guerra i van travessar totes les dificultats junts: eren supervivents. Volia retre un homenatge a aquest amor que trobem a les òperes, als llibres romàntics, en què es mor d'amor. Avui dia ja no es mor d'amor... anem al Meetic, fem zàping, ens enviem SMS, ens fiquem al llit amb desconeguts... ja no hi ha aquesta visió que l'amor és un treball i que pot durar. Avui dia l'amor està devaluat i els joves són impacients, consumeixen el cos de l'altre, vivim envoltats d'imatges pornogràfiques, i hi ha una regressió de la imatge de la dona que em fa por. Ja no hi ha temps per al desig, per a la conquesta. Volia escriure un llibre que expliqués la bellesa de l'amor fins i tot en l'abandó i la pena.

Perquè m'encanta escriure des del punt de vista de la dona. Com a novel·lista és més interessant, m'ofereix veure el món d'una altra manera. Adoro les dones i visc envoltat d'elles: la meva mare és molt important, tinc tres filles, la meva dona... les dones tenen una visió del món que m'interessa més. El pròxim llibre també l'escriuré des de la veu d'una dona.

Perquè volia suspendre el temps. Si en sis mesos s'acaba el món, com estimarem? Què farem? És una metàfora d'una de les meves obsessions: la vida és curta. M'agradaria que el lector s'adonés que cada dia és important, i hem de dir que estimem els nostres éssers estimats abans no sigui massa tard. Sovint la gent que estimem els fem passar al darrer lloc, en comptes del primer, i trobo que malgastem l'oportunitat fantàstica que tenim d'estimar i ser feliços. El pitjor que ens pot passar és que ens deixin d'estimar les persones que estimem: no hi ha res més degradant.

És aquí on vaig veure per primer cop el mar. El meu pare m'hi va dur de petit. Quan vam arribar estava superemocionat, però no hi era! Hi havia marea i només es veia una platja enorme! Estava a punt de plorar! L'endemà, per sort, va tornar. La marea és una metàfora de l'amor, travessem una autopista, un país, un continent per retrobar l'amor i no hi és, i quan desesperem i marxem, és allà, és com el mar que ve a mullar-nos els peus: l'amor mai s'atura.

Sóc copyrighter perquè m'agrada l'estil de la publicitat: conceptual, creatiu i compacte. La publicitat m'ha ensenyat a treure les paraules sobrants, com el greix en el pernil, i el resultat són llibres senzills, però treballats, concisos, així els lectors estan al cor dels personatges, de la intriga i d'ells mateixos.

L'èxit és inexplicable i és una recompensa. De cop has fet un producte, un llibre, que de manera inesperada commou molta gent. Punt final. Cada llibre és una primera novel·la, i jo m'ho prenc així. M'han proposat molts diners per fer la continuació, però no en tinc cap ganes. Vull fer altres coses. El meu llibre precedent, On ne voyait que le bonheur, és una història terrible d'un home que està a punt de cometre un infanticidi, i, tot i això, va gaudir d'un èxit enorme. No penso en els lectors quan escric, sinó en el que m'importa com a home, i poso les tripes sobre la taula... crec que hi ha una sinceritat en els meus llibres que connecta amb la gent. Intento comprendre per què la gent ja no s'estima, per què els meus pares no s'estimaven i per què vaig creure que a mi tampoc. Això és el que busco i escric històries que parlen de penes que afecten tothom. Intento entendre tot això i dir que, malgrat tot, la vida és superbonica.

Sobretot en la tercera història, la dona de 50 anys, la Monique, que intenta recuperar la passió en la seva relació matrimonial, i al final veus que ho aconsegueix perquè la felicitat és continuar desitjant el que tens. És un llibre ple d'esperança i optimisme.

M'han proposat fer-la, però ara prefereixo escriure altres coses; de moment els anglesos han comprat els drets per adaptar On ne voyait que le bonheur.