cultura
Jaume Prat, Jelena Prokopljevic i Isaki Lacuesta
Comissaris del pavelló català de la Biennal d'Arquitectura de Venècia
“Arquitectura i cinema estan molt a prop”
Hem filmat les obres per mostrar-les a través de l'usuari, de qui gaudeix i pateix els espais
La nostra arquitectura social està basada en els factors humans, urbans i naturals del país
El pavelló convida el visitant a una experiència única, que no es pot traduir i que cal viure ‘in situ'
La 15a Biennal d'Arquitectura de Venècia torna a tenir representació catalana. És la tercera vegada que l'Institut Ramon Llull fa un esforç important (prop de 500.000 euros, un 6,5% del seu pressupost) per exhibir un pavelló propi en aquest esdeveniment de màxima referència internacional.
I avui s'inaugura. L'exposició Aftermath_Catalonia in Venice. Architecture beyond architects té per artífexs dos arquitectes, Jaume Prat i Jelena Prokopljevic, i un cineasta, Isaki Lacuesta. Tots tres han gestat un dispositiu innovador, amb projeccions sobre vidres, que reivindica el caràcter propi de l'arquitectura social que s'ha fet a Catalunya l'última dècada, desafiant l'opressora crisi. L'arquitectura que està al servei de la gent acapara tota l'atenció, i es defensa amb projectes d'esperit divers com l'hospital transfronterer de la Cerdanya, el Teatre Atlàntida de Vic, la Torre Júlia d'habitatges per a gent gran, la restitució mediambiental dels marges del riu Llobregat, el centre de distribució d'aliments de Campclar a Tarragona, l'aparcament Saint Roch de Montpeller i la recuperació del recinte de Can Batlló amb la participació directa de la ciutadania.
En aquesta entrevista, que van contestar amb respostes consensuades per correu electrònic mentre ultimaven el pavelló, expliquen les lògiques internes de la seva proposta.
Com s'ha desenvolupat a Catalunya l'arquitectura social aquests últims anys? Ha tingut un entorn més o menys favorable que en altres països?
Catalunya té una llarga tradició d'arquitectura social que podria començar a les places porxades i que recull diverses tipologies que van des dels ajuntaments assentats sobre llotges del Matarranya fins als cellers cooperatius promoguts per la Mancomunitat passant per les colònies tèxtils o les comunitats de propietaris com el Walden 7. Aquesta manera de fer ha tingut continuïtat els darrers anys amb nombrosos projectes molt interessants. La dràstica disminució de la promoció pública (que, evidentment, no ha afectat tant els països amb més protecció social i una millor distribució de recursos públics) ha anat en detriment de les obres amb contingut social, que han estat poques i han tingut molts contratemps durant el procés de construcció. Alguns casos que podríem considerar heroics, com Can Batlló, han impulsat les organitzacions ciutadanes a construir i a gestionar sense intermediació els seus propis espais d'ús social malgrat el munt de dificultats que l'administració els ha imposat.
Quines especificitats descobriran els visitants de la Biennal de Venècia en la nostra arquitectura?
Una atenció al lloc complexa basada en els factors humans, urbans i naturals del nostre país. El sentiment de comunitat és previ a les obres, que l'han recollit, l'han reforçat i l'han usat per fer ciutat. El factor natural es tradueix en una gran riquesa d'espais exteriors i intermedis a totes les obres, en les quals sovint resulta molt difícil descobrir la barrera que separa l'interior de l'exterior, l'espai cobert i el descobert o, fins i tot, el límit del qual s'ha ocupat el projecte.
Quins criteris han seguit per seleccionar les obres?
S'han escollit amb voluntat transversal: multigeneracionals pel que fa als arquitectes que les han projectat, repartides al llarg de tot el territori, de molt diversa superfície i pressupost i procurant no repetir programes funcionals.
Un hospital, un edifici d'habitatges per a la gent gran, però també un teatre i fins i tot un pàrquing. Tota l'arquitectura es pot fer d'una altra manera sota aquests ideals que prioritzen el benestar de les persones?
Absolutament. Els casos del pàrquing i de la rehabilitació mediambiental del riu Llobregat són paradigmàtics. En el primer cas, el programa consistia en un aparcament per a 850 cotxes que els arquitectes van convertir en un lloc de pas, d'estada i de trobada per a un mínim de 850 persones. En el segon, l'encàrrec original preveia sanejar la llera d'un riu i els arquitectes van aprofitar l'oportunitat per convertir-la en l'espai comú de respir de diversos municipis molt poblats.
Com casen la limitació de recursos i la qualitat de l'obra?
De manera directament proporcional. La capacitat dels arquitectes de replantejar-se els problemes d'arrel al marge de les solucions convencionals ha fet virtut d'aquesta mancança. I és un sentiment extrapolable a bona part de l'arquitectura pública del país.
Podríem dir que un dels missatges del pavelló, amb la incorporació del projecte de Can Batlló, és que la participació ciutadana marca el camí d'una arquitectura sensata?
Sí. Hem constatat, i no només a Can Batlló, que la participació ciutadana sol exercir-se des d'una gran responsabilitat que acostuma a enriquir els projectes. El concurs directe dels veïns acostuma a fer l'arquitectura encara més interessant.
Quin perfil tenen els arquitectes que representaran Catalunya a la mostra?
Com hem dit abans, una gran capacitat de repensar l'encàrrec posant èmfasi en quin és el veritable repte que planteja el lloc. Can Batlló i l'Atlàntida, cada un a la seva manera, són bons exemples, ja que el punt més fort de les dues intervencions consisteix no a disposar adequadament un programa ja per si mateix complex sinó a alimentar-lo amb la creació d'un carrer que queda incorporat a la ciutat al marge de la funcionalitat de l'edifici.
Quina és la raó de ser d'ensenyar l'arquitectura amb cinema?
La quarta dimensió. El cinema és una porta oberta a l'acció. Ensenyem arquitectura no pas mostrant els espais passivament sinó a través de l'usuari. De qui gaudeix i pateix els espais, de qui s'hi ha emmotllat i els vesteix amb la mateixa naturalitat amb què portem unes sabates còmodes. El cinema és el vehicle que retorna l'arquitectura a qui l'habita.
Com s'han filmat les obres?
Esgotant-les. Passant-hi temps. Perseguint habitants. Històries. Petites anècdotes. Buscant els components emotiu i sensorial. L'arquitectura, sobretot quan està ben feta, és un marc que dignifica i fa possible una vida millor, un major confort, fins i tot un espai que cura. El pavelló convida el visitant a una experiència única, que no es pot traduir ni traslladar i que cal viure in situ, amb instal·lacions arquitectòniques de vidre concebudes per a cada obra i per a l'espai del pavelló. Hem rodat pensant en aquest espai, i hem creat l'espai pensant en les filmacions. No ens hem limitat a filmar les obres: hem fet realitat el somni de construir el nostre propi cinema.
Hi ha també, en aquest gest cinematogràfic, la idea de tornar a dotar l'arquitectura d'uns valors culturals que l'última època, amb l'espectacularitat com a norma, semblaven perduts?
Discrepem: els valors culturals de l'arquitectura no s'han perdut mai, sinó que han quedat desdibuixats en aquest magma especulatiu que, dia sí dia també, relegava l'arquitectura, fins i tot en ocasions representada per projectes molt interessants, a les planes d'economia dels diaris. Nosaltres ens hem limitat a reivindicar aquesta dimensió via el seu agermanament amb un art, el cinema, que se situa molt més a prop d'aquesta professió del que podria arribar a semblar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
