El cap ple de somnis

El grup britànic Coldplay és el prototipus de la postmodernitat: no tenen idees originals, tot el que fan et fa la sensació d'haver-ho vist o sentit abans i triomfen massivament, com abans ho havien fet els seus predecessors directes, els U2. Agraden i apassionen. Ahir a l'estadi olímpic van desbordar totes les previsions i es van vendre molt ràpid les entrades –qui havia parlat de crisi?–. Han omplert un altre cop per al concert d'avui: 110.000 assistents en total, gran part estrangers. Confesso que m'agradaven les seves lletres buides i el vitalisme encomanadís de Martin, fins a l'extrem que vaig anar a veure'ls a Anglaterra quan van debutar amb els solvents Parachutes, del 2000, i A Rush of Blood to the Head, del 2002. Es notava que Chris Martin, Jonny Buckland, Guy Berryman i Will Champion tenien molta mili i moltes ganes de triomfar. El 2008 van passar de l'èxit a ser un grup estel·lar global amb l'aclamat Viva la vida. Vaig assistir a l'estrena al Brixton Carling Academy de Londres, i immediatament després a Barcelona, en un concert, també a l'estadi olímpic.

Després del fragment d'una ària de Puccini, els Coldplay van sortir dijous poc després de les nou del vespre, amb l'objectiu de convèncer des del primer tema, que dóna títol a l'àlbum, A Head Full of Dreams. L'inici ja resulta revelador de l'energia que remena la banda. La lletra és vocacionalment un poema infantil i fatu, en què ens parlen d'aconseguir “un cap ple de somnis”, amb música de fons manierista, perquè és artificiosa i imitadora. Supleixen les mancances amb optimisme, força i simpatia.

Enmig dels focs artificials, el públic va demostrar fidelitat incondicional. Obvio irrellevàncies davant l'èpica triomfal del grup de Londres, liderat per Chris Martin, que sempre broda una bona caricatura del clixé de cantant de pop. Expressant-se en un acceptable castellà i imposant la seva alegria, el nou xou és diferent de l'apoteòsic Vida la vida, però també és una oda triomfal, amb confeti, pantalles amb calidoscopis i focs artificials. Rescaten algunes cançons, com l'esmentada en castellà, i també Clocks i Yellow, però se centren en el nou disc, del qual exploten quasi tots els temes, cosa, d'altra banda, lloable i demostració que no vénen a fer el revival, com la majoria de cantants estel·lars internacionals. Com en concerts anteriors de la gira no va faltar un homenatge al malaguanyat Bowie i el seu Heroes. Ho vam agrair.

La sessió havia començat amb la intervenció de dues bones teloneres, les cantautores Alessia Cara i Lianne La Havas, a qui val la pena seguir: veus prodigioses i no abusen del soroll. En fi, la crítica resulta una fotesa davant la grandiositat de Martin i els seus sequaços. La marea humana, amb unes espectaculars polseres fluorescents que canviaven de color, els va aclamar sense descans, donant per bones les expectatives que Coldplay torna a generar arreu del món en la seva gira, que salta per continents amb la frescor almivarada de la seva música. Qui pot argumentar que copien i que resulten reiteratius?