Un bell conte d'amor i de mort

Un dels llibres més rebregats que tinc du per títol El amor y Occidente (edició castellana de Kairós de l'original L'amour et Occident) i el va escriure el filòsof suís Denis de Rougemont, que l'enceta recordant l'inici d'una de les versions primitives de Tristany i Isolda: “Us agradaria escoltar un bell conte d'amor i de mort?” De Rougemont pressuposa que la resposta és afirmativa perquè, amb la història de Tristany i Isolda com a relat fundacional, s'ha transmès literàriament a Occident la idea que l'amor passional, contradient la norma social, es nodreix amb tots els obstacles que el fan impossible i que culminen amb la mort dels amants. Una mort que, tanmateix, pot ser un moment d'unió suprema. Una història com la de Romeu i Julieta, que viuen el seu amor de manera clandestina arran de l'enemistat de les seves respectives famílies i que moren en l'intent de superar els obstacles a la seva passió, exemplifica aquesta concepció de l'amor. De Rougemont ho té ben present i en el seu llibre, que va publicar l'any 1938, defineix la tragèdia cortès de Shakespeare (que, com és sabut, no va inventar la història, sinó que va beure de les fonts narratives inspirades en la desventura de dos amants víctimes de rivalitats i conflictes a la Verona del segle XIII) com la més bella resurrecció del mite literari de l'amor passió abans del Tristany i Isolda de Wagner.

Vaig pensar en L'amour et Occident en veure recentment al Liceu I Capuleti e i Montecchi, òpera romàntica composta el 1830 per Vincenzo Bellini amb un llibret de Felice Romani que, a propòsit de Romeu i Julieta, va remetre a les mateixes fonts de Shakespeare sense que sembli que tingués en compte l'obra que el dramaturg anglès va escriure més de dos segles abans. El cas és que l'òpera emmarca la història en el conflicte entre els güelfs, partidaris del papa representats pels Capuleti, i els gibelins, partidaris de l'emperador encarnats en els Montecchi. L'acció comença quan Romeu torna d'amagat a Verona, d'on ha sigut desterrat per haver matat el germà de Julieta, a la recerca de la seva estimada. No assistim, per tant, a l'enamorament sobtat. Però, en fi, novament em vaig sentir captivada per aquesta història d'amor i de mort, però he de dir que, en lloc d'acceptar la mort dels enamorats, sempre tinc el desig que passi alguna cosa que l'eviti: que el missatger arribi a temps o que Julieta es desperti abans d'hora. Ho dic de passada abans de centrar-me en el muntatge d'I Capuleti e i Montecchi que vaig tenir l'ocasió de veure en una funció amb intèrprets meravelloses: Patrizia Ciofi, com a Julieta, i Joyce DiDonato, com a Romeu, un paper que, en un moment en què els homes enamorats començaven a ser interpretats pels tenors, Bellini encara va destinar a la veu d'una mezzosoprano en un dels casos que fan de l'òpera un paradís queer.

Diuen que es nota que l'òpera de Bellini va ser escrita a partir d'un encàrrec urgent de La Fenice, però té passatges bellíssims, com ara aquell en què, al duo Se ogni speme è a noi rapita, Romeu defensa la raó d'amor i Julieta apel·la a la raó d'honor, que la passió subverteix, per resistir-se a la fuga amb l'amant. En el muntatge de Vincent Boussard, amb una escenografia dominada per parets i escales, el duo es representa amb els amants separats: l'amor com una aventura solitària fins en la reciprocitat.