el contrapunt
Llum a l'art apartat
El MNAC confia un pla de treball a l'estudiós Àlex Mitrani per recuperar l'art català de la postguerra, quatre dècades negades malgrat la seva potència
El programa preveu estudis, exposicions i inclús socórrer les obres que estiguin en perill
Els prejudicis, els tabús i la ignorància han arraconat dels llibres i dels museus l'art català de la postguerra. Tot s'ha reduït a quatre figures aïllades, sobretot la de Tàpies, un gran estrateg que va anar tallant les ales dels seus coetanis.
“És un període que ha fet nosa”, va etzibar el crític i gestor cultural Manel Guerrero dimarts passat en el primer debat que ha organitzat el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) amb la consigna de resoldre una vegada per totes la manca d'atenció que han tingut aquestes quatre dècades en què van aflorar, malgrat tots els impediments del context polític, econòmic i social, les segones avantguardes del país.
El desinterès i la insensibilitat que va demostrar el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) per ocupar-se'n va portar, l'any 2012, a traspassar la responsabilitat al museu del Palau Nacional. Pepe Serra, el seu director, no ha desobeït aquesta nova obligació i ara acaba d'activar un pla de treball, el coordinador del qual serà Àlex Mitrani, gran coneixedor de l'art de la segona meitat del segle XX. La paradoxa de tot plegat arriba fins al límit que el MNAC no té ni departament d'art modern i contemporani.
“Serà una feina d'anys. El que no s'ha fet en dècades no se'ns pot exigir que ho fem de pressa i corrents i, per tant, malament. Hi ha pressió, però no treballarem amb ansietat”, emfasitza Serra, que té ben present la pluja de crítiques que va rebre el museu per l'exposició temporal que va presentar l'any passat com un primer intent d'explicar aquesta època. Només era un assaig, però no va sortir del tot bé.
Feina en equip
El projecte que tutelarà Mitrani entrellaçarà diferents accions. A més dels debats, oberts a tothom, que se celebren a l'Ateneu Barcelonès (el 7 de juny es farà el segon i darrer), hi ha un calendari de taules de treball internes que aglutinaran “tots els especialistes, sense menystenir les diferents sensibilitats que hi ha”: “Farem un treball en equip des del primer fins a l'últim dia”, precisa Mitrani.
Un altre repte important serà la creació d'una gran base de dades dels artistes d'aquesta generació, molts dels quals ja són morts “i ja no veuran que els hem recuperat”, però en aquest cas la relació es mantindrà –ja s'està mantenint– amb els seus familiars i amb els col·leccionistes que atresoren les seves obres. Aquesta eina servirà alhora per “detectar les obres que estan literalment en perill d'indigència”. L'ensurt que va suposar descobrir tirades als Encants parts de la biblioteca i l'arxiu personal d'Albert Ràfols Casamada sembla que ha servit d'escarment.
Òbviament, la recerca, tan minsa fins ara, s'erigeix en un dels pilars fonamentals del pla. A l'impuls de publicacions científiques i estudis monogràfics (s'està preparant un simposi per al 2017), s'hi encavalcarà un cicle d'exposicions “de tesi i transversals”, concreta Mitrani. El contingut d'aquestes mostres que anirà presentant el MNAC es donarà a conèixer passat l'estiu.
I tot aquest procés culminarà amb la construcció d'un relat que s'integrarà en el recorregut del museu, que actualment s'atura als anys quaranta. “Estic convençut que es convertirà en l'atractiu principal del MNAC. Tenim el compromís del conseller Santi Vila de dotar de més espai i més pressupost el museu per aconseguir aquest objectiu”, remarca Serra. L'exposició permanent tindrà un caràcter interdisciplinari, de manera que donarà un protagonisme similar a les arts plàstiques, la literatura, l'arquitectura, el disseny i el pensament. Un tot que irradiarà la potència extraordinària d'aquest període “negat pel seu temps i pel nostre temps”. “No hem sigut capaços fins ara de donar-li valor”, lamentava en el debat de dimarts l'historiador de l'art i comissari Albert Mercadé, tot aplaudint, això sí, la feina de formigueta que han anat fent molts museus locals, en contraposició amb la desídia dels museus de capçalera de la capital del país.
Mercadé va introduir algunes de les preguntes sense resposta que s'han de resoldre sense demora. Per exemple, on se situa la gènesi del període. “Sempre s'ha marcat Dau al Set, però del 1939 al 1948 van passar moltes coses.” La sensació compartida pels experts és que tot, o gairebé tot, està per fer.
L'art és evolució
jaume vidalÉs un problema generacional no resolt: la negació del pare. La generació dels anys setanta d'artistes conceptuals catalans trencava amb moltes de les seves herències, com per exemple la dels artistes de postguerra que van tenir la difícil tasca de refer la tradició de les avantguardes de la qual ells sí que se sentien deutors. Fins i tot hi va haver discussions enceses amb Tàpies. Uns i altres oblidaven que l'art és un glatir que no para. I que les formes i els plantejaments d'una època es barregen amb les del passat. Per això cal tenir una perspectiva clara de com evoluciona l'art. Sovint veiem la història de l'art com una amanida on es barreja tot, i la perspectiva que tenim és la d'un combinat kitsch. Però, com que el kitsch és ja l'essència de la nostra cultura, és molt probable que les generacions que ara s'estan formant no tinguin aquesta percepció i es deslliurin de prejudicis i puguin entendre perfectament la significació d'unes obres i uns autors que abans de res van haver de lluitar molt i de valent per oferir una mirada diferent del del ranci convencionalisme de l'art establert, un art creat en uns temps que ja no eren els seus, i això sí que desvirtua l'autenticitat de la creació. La iniciativa impulsada pel MNAC per redescobrir un àmbit artístic que podríem situar cronològicament en el de les segones avantguardes, és un objectiu que entre moltes altres coses ens aportarà més coneixement i menys prejudicis.
