“També faig de ‘psicòleg’ als actors”

La taquilla de la Seca serveix per a moltes coses. En general, em pregunten on es troba el Museu Picasso i on es pot veure flamenc.

Sí, també em trobo fent d’endevinador de pensaments. Et demanen una entrada i els preguntes per a quina sala i et diuen “ah!”. Llavors els pregunto: “És la que es mor el noi o la de dansa?”... I pot passar amb gent que ha reservat però no recorda on l’ha comprada, si a l’Atrápalo, al Tiquet3...

Sí, és veritat que ara es compra molt més per internet. Les retallades s’han notat perquè ara tothom ve sense haver imprès el tiquet, perquè no tenia tòner la impressora. Nosaltres no tenim lector de barres, vénen amb el mòbil amb el comprovant de compra...

Més del 50% es compra per internet. Però no arriba resolt i les hem d’acabar imprimint a la taquilla. També depèn de l’espectacle: De Romeu i Julieta podem tenir unes 45 entrades comprades per internet... També hi ha les reserves telefòniques, que poden ser del 20 al 25%. A vegades, es fan grups.

És diferent si és un teatre públic o una sala de petit format com la nostra. Al TNC només deuen vendre entrades; als petits fem manteniment de lavabo, vigilant perquè els espectadors no confonguin sala, gravem els missatges de veu al contestador amb la programació...

Si hi ha possibilitat de fer altres coses, ho he fet: m’he encarregat de vestuari, d’escenografia i, en un altre ordre de temes, d’ajudant a posar cotilles estretes a les actrius o de psiquiatre dels actors.

Em vénen i em pregunten “Manolo, quants?” També és cert que hi ha dos tipus d’actors, els que et pregunten per quants espectadors són a la funció i els que diuen que quant hi ha de calaix. Fins i tot també he fet de partenaire en un espectacle de mag del Hausson. Això era a l’Espai Brossa, que havíem de tancar la porta amb clau per fer la funció.

Al Brossa no s’hi cabia; estava a tocar de la porta.

Al Brossa hi havia gent més gran. Ara, la programació s’ha obert als autors joves i es nota que respon un públic més jove.

He fet 65 anys. M’agradaria fer altres coses més vinculades a l’escenari. Jo no tenia la vocació de la taquilla. Hi vaig arribar quan acabaven d’obrir el Brossa (el taquiller els va durar poc més d’un mes). Hermann Bonnín sabia que tenia un estudi de disseny, La Indiana (que va ser la continuació de Boira), on no tenia quasi feina. Vaig entrar-hi el 1998; sempre m’havia agradat el teatre. L’Espai Brossa em va permetre conèixer molt millor els actors; també veure la màgia dels il·luminadors, com Tomàs Pladevall, i de guanyar una nominació als Butaca per l’escenografia de Sóc el defecte.

A La Seca, no puc. El problema d’haver tastat teatre durant tants anys és que analitzo el treball dels actors, de direcció, quan el decorat no afora o de la il·luminació, més enllà de l’argument.

Sí, Rosa Renom, per exemple, em convida a les prèvies. Així va ser com vaig veure Agost. Va ser perfecte. La Renom confia molt en mi i l’aviso si està ben il·luminada, si no ho està, avisa i l’hi arreglen.

Les obres del principi eren més convencionals, amb plantejament, nus i desenllaç; ara no sempre és així. També les obres tendeixen a ser més breus. Abans una actriu sempre era coneguda pel seu nom; avui a Francesc Orella se’l coneix pel Merlí de la tele.