“L'art és dels pocs espais de llibertat que queden”

I farà bé, perquè lògicament té ressonàncies amb l'actualitat. He reflexionat molt sobre la imatge del petit siri d'origen kurd mort a la platja. La premsa el va batejar erròniament com Aylan Kurdi. En realitat es deia Alan Shenu. M'atreviria a dir que és una de les imatges més icòniques del nostre segle. I va canviar la història. Es va crear una nova consciència en l'àmbit públic i en el polític que abans no existia.

Aquesta imatge és excepcional. És insuportable. El meu nou projecte, que en beu, s'inaugurarà el 13 de juny a Basilea, en la fira Art Basel. Es diu El regal i reprèn el que vaig fer el 1998 a Estocolm per recaptar fons per als refugiats de Ruanda. Amb l'ajut de 37 voluntaris, vam repartir pels carrers uns cubs vermells que duien la següent instrucció: s'havien de capgirar com un mitjó, de manera que l'exterior vermell quedés a l'interior, i la imatge oculta de dins emergís a fora. No vaig triar una imatge que mostrés l'horror, sinó que expressés amor, solidaritat, pena... és a dir, tot allò que la comunitat internacional havia obviat. Els cubs van fer la funció de guardioles i vam acabar reunint 250.000 dòlars. A Art Basel faré el mateix, amb la imatge de la platja on va morir Alan Shenu, però sense el seu cos. No volia participar en aquesta pornografia de mostrar de nou una imatge tan horrible. Els diners que recaptem seran per a l'ONG Moas. És fascinant com funcionen: envien drons al Mediterrani i quan detecten un vaixell a la deriva el rescaten. Fins ara ja han salvat més de 12.000 persones. Justament estic ficat en un procés d'investigació sobre els drons per a un futur projecte artístic.

L'art és un dels pocs espais de llibertat que ens queden, on encara es poden fer certes coses que no es poden fer en cap més esfera de la societat. Per això sé que sóc un privilegiat i que, al mateix temps, tinc una gran responsabilitat com a artista. I treballo per provocar canvis. Lents, difícils, però sí que es poden fer. A pesar de tot, jo continuo sent un gramscià: intel·lectualment sóc pessimista, però la meva voluntat és optimista.

El meu modus operandi sempre ha estat el mateix: abans d'actuar, primer he d'entendre el context. L'art no consisteix a fer coses. Hem de deixar de produir objectes! L'art és pensar. Un 99% pensar, un 1% fer. No he canviat, no. Mai vaig estudiar art. Jo sóc un arquitecte que fa art. I utilitzo la metodologia de l'arquitecte. Abans de crear la seva obra, primer necessita saber per on surt el sol, d'on ve el vent, com circula la gent... Aquestes coses tan bàsiques per a l'arquitectura en art es fan anar d'una manera arbitrària, i és absurd.

El mercat és omnipotent i és un dilema per als artistes. Els mitjans de comunicació es concentren molt en el glamur, en els Picasso de 100 milions... i això és un error, perquè només representa l'1% del món de l'art. L'altre 99% són artistes joves que es rebel·len contra els desitjos de les seves famílies, de la societat que els demana que produeixin, que siguin rics, que siguin banquers, doctors, enginyers... Treballen en silenci als seus tallers, es guanyen la vida com poden, si poden, i busquen un sentit a la seva feina. Aquest és el món de l'art real!

M'emociona que avui hi hagi tants joves artistes a prop d'unes idees que es veien utòpiques, radicals i revolucionàries.