cultura

Alfredo Jaar

Artista

“L'art és dels pocs espais de llibertat que queden”

L'art no consisteix a fer coses. Hem de deixar de produir objectes! L'art és pensar. Un 99% pensar, un 1% fer

En una habitació a les fosques de la galeria Joan Prats, una imatge enigmàtica d'un mar d'aigües obscures amb centellejos platejats ens interpel·la. El seu autor, Alfredo Jaar (Santiago de Xile, 1956), mítica figura de l'art compromès amb els més febles, regala a tots els visitants una postal que desvela amb un bell escrit el seu sentit, tràgic, perquè té a veure amb l'esclavitud colonial. Desacomplexadament crític amb els mitjans de comunicació, Jaar mai treballa amb imatges explícites per denunciar els grans conflictes humanitaris. De visita a Barcelona atenent diversos compromisos, entre altres aquesta exposició col·lectiva d'artistes xilens, està extasiat amb nous projectes militants, impregnats de la remor de fons del seu històric treball sobre el genocidi de Ruanda. Aquí ens els explica.

‘Un millón de destellos' és una obra del 2005, però algú hi veurà el Mediterrani en lloc de l'Atlàntic...
I farà bé, perquè lògicament té ressonàncies amb l'actualitat. He reflexionat molt sobre la imatge del petit siri d'origen kurd mort a la platja. La premsa el va batejar erròniament com Aylan Kurdi. En realitat es deia Alan Shenu. M'atreviria a dir que és una de les imatges més icòniques del nostre segle. I va canviar la història. Es va crear una nova consciència en l'àmbit públic i en el polític que abans no existia.
Vostè no era escèptic amb el poder de la imatge per commoure'ns?
Aquesta imatge és excepcional. És insuportable. El meu nou projecte, que en beu, s'inaugurarà el 13 de juny a Basilea, en la fira Art Basel. Es diu El regal i reprèn el que vaig fer el 1998 a Estocolm per recaptar fons per als refugiats de Ruanda. Amb l'ajut de 37 voluntaris, vam repartir pels carrers uns cubs vermells que duien la següent instrucció: s'havien de capgirar com un mitjó, de manera que l'exterior vermell quedés a l'interior, i la imatge oculta de dins emergís a fora. No vaig triar una imatge que mostrés l'horror, sinó que expressés amor, solidaritat, pena... és a dir, tot allò que la comunitat internacional havia obviat. Els cubs van fer la funció de guardioles i vam acabar reunint 250.000 dòlars. A Art Basel faré el mateix, amb la imatge de la platja on va morir Alan Shenu, però sense el seu cos. No volia participar en aquesta pornografia de mostrar de nou una imatge tan horrible. Els diners que recaptem seran per a l'ONG Moas. És fascinant com funcionen: envien drons al Mediterrani i quan detecten un vaixell a la deriva el rescaten. Fins ara ja han salvat més de 12.000 persones. Justament estic ficat en un procés d'investigació sobre els drons per a un futur projecte artístic.
Encara creu que l'art pot canviar el món i les persones?
L'art és un dels pocs espais de llibertat que ens queden, on encara es poden fer certes coses que no es poden fer en cap més esfera de la societat. Per això sé que sóc un privilegiat i que, al mateix temps, tinc una gran responsabilitat com a artista. I treballo per provocar canvis. Lents, difícils, però sí que es poden fer. A pesar de tot, jo continuo sent un gramscià: intel·lectualment sóc pessimista, però la meva voluntat és optimista.
Ha anat canviant d'estratègies?
El meu modus operandi sempre ha estat el mateix: abans d'actuar, primer he d'entendre el context. L'art no consisteix a fer coses. Hem de deixar de produir objectes! L'art és pensar. Un 99% pensar, un 1% fer. No he canviat, no. Mai vaig estudiar art. Jo sóc un arquitecte que fa art. I utilitzo la metodologia de l'arquitecte. Abans de crear la seva obra, primer necessita saber per on surt el sol, d'on ve el vent, com circula la gent... Aquestes coses tan bàsiques per a l'arquitectura en art es fan anar d'una manera arbitrària, i és absurd.
El món de l'art té l'enemic a casa: la dictadura del mercat promou obres absolutaments banals.
El mercat és omnipotent i és un dilema per als artistes. Els mitjans de comunicació es concentren molt en el glamur, en els Picasso de 100 milions... i això és un error, perquè només representa l'1% del món de l'art. L'altre 99% són artistes joves que es rebel·len contra els desitjos de les seves famílies, de la societat que els demana que produeixin, que siguin rics, que siguin banquers, doctors, enginyers... Treballen en silenci als seus tallers, es guanyen la vida com poden, si poden, i busquen un sentit a la seva feina. Aquest és el món de l'art real!
Actualment, l'art sensible amb les urgències humanitàries està molt estès en les noves generacions de creadors, cosa que no succeïa quan vostè va començar.
M'emociona que avui hi hagi tants joves artistes a prop d'unes idees que es veien utòpiques, radicals i revolucionàries.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia