Les pedres fogueres

Aquella tarda nit van saltar moltes espurnes de la plaça de braus Monumental de Barcelona. I no només perquè es podia escoltar per primer cop Honky Tonk Women en directe, sinó pel clima encès que va provocar l'actuació dels Rolling Stones. No feia ni un any de la mort del dictador Franco i la transició política era un fràgil i incert somni. Ses Satàniques Majestats responien a aquest apel·latiu per a les forces reaccionàries socials i polítiques. El dimoni i els seus àngels caiguts venien a clavar la banya i a encendre els desitjos pecaminosos del jovent. Els dies previs al concert, una ridícula campanya de l'encara existent Prensa del Movimiento assegurava que els Stones venien amb la intenció de corrompre el jovent amb la droga que portaven oculta a l'equip de so. Lluny de fer-los tirar enrere, aquestes bajanades incitaven més els joves a no perdre's un concert que, si deixem de banda el concert dels Beatles al mateix recinte una dècada abans, es tractava del més gran esdeveniment de rock que mai s'havia celebrat a Catalunya. La diferència amb el concert dels Beatles era que, aleshores, el públic no estava avesat a aquesta mena de manifestacions. Però, al juny de 1976, el públic català ja tenia un cert rodatge. Un any abans s'havia celebrat el primer Canet Rock i ja havien passat per Barcelona, Granollers o Badalona grups com Santana, Queen, Emerson, Lake & Palmer, King Crimson o Traffic.

Però els Stones, les pedres, eren autèntiques pedres fogueres que farien un foc mai vist. És clar que, d'ajut, en van tenir. La Policía Nacional va llançar desenes de pots de fum a l'interior del recinte, que van emboirar completament la plaça en els moments previs al concert. Molta tensió a causa d'una actuació policial absurda que va ser justificada argumentant l'intent d'entrar sense pagar d'un grup d'aficionats. Però la paradoxa és que els pots queien de l'exterior al centre de l'arena. Moments de tensió en què amb prou feines es veia el del costat. I això que encara hi havia llum de dia.

Hores abans, la policia ja havia fet palès que la colla de Jagger i els grenyuts que anaven a veure-la no eren benvinguts. Des de primera hora de la tarda un desplegament de policia antidisturbis havia encerclat la Monumental. No es recordava tanta mobilització des de les manifestacions del febrer del mateix any demanant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia. Els seguidors dels Rollings (així s'anomenava els Stones en aquella època), potser no aspiraven a tant, una mica de llibertat i poder ballar al costat dels seus ídols, però l'herència del règim havia deixat petjada i el rock and roll seguia sent considerat un ritme revolucionari. Santa innocència. Els Stones eren la cosa més aburgesada del rock, però en aquell moment tant l'aparell repressiu de l'Estat com els que vam assistir al concert crèiem fermament en el crit transgressor de les cançons del grup britànic.

Hi va haver corredisses sense sentit dels grisos, i a l'interior, mentre la fumera i la llum del dia es diluïa, l'excitació es reconduïa cap al gran moment.

Però abans, els teloners. Primer van ser The Meters, dels quals la meva memòria personal no en té el més mínim rastre. Sí que queda el record de John Miles, un gran artista però de la categoria One Hit Wonder per Music, un gran tema que cantava al seu amor per la música, una cançó molt escaient amb canvis de ritme i una tornada melodiosa que va relaxar les tensions viscudes prèviament.

Si els Beatles en la seva visita a Barcelona havien aterrat al Prat amb un barret de torero, els Stones no podien ser menys i Ron Wood va portar un model inspirat en un traje de luces. Jordi Tardà encara no els havia ensenyat que Catalonia is not Spain. El concert havia començat amb música de pasodoble, que va tenir la contrapartida de La Santa Espina al final del concert. No obstant, Jagger va parlar una mica en castellà i una mica en català. Un festival amb el qual el promotor Gay Mercader (Gay & Co) va veure aconseguit el seu somni. I que es va pensar de celebrar a Cambrils.

I per fi va començar l'actuació amb Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman, Charlie Watts, reforçats a la percussió per Olie Brown i als teclats... Billy Preston, que pels qui per edat no havíem pogut veure els Beatles teníem el plaer de tenir en directe l'organista de Let it Be i a més, al costat dels Stones. Va tenir un paper destacat i va interpretar un dels seus temes: Nothing for nothing. El repertori dels Stones: Honky Tonk Women, Fool to Cry, Angie, Midnight Rambler, It's Only Rock and Roll, Brown Sugar, Jumpin Jack Flash... Un repertori que no va convèncer del tot les desenes de pesats que van estar cridant tota la nit “Satisfaction”, comanda que no va ser satisfeta, però que va tocar els nassos als del seu voltant.

Una nit realment especial de corredisses policials i també de corredisses per l'escenari de Mick Jagger, que va utilitzar el vell truc de circ de llençar un cubell de confeti al públic. I quan tenia refiat el personal li va llençar un cubell d'aigua. Nit d'aigua i foc, doncs, poc abans de la revetlla de Sant Joan. Nit de dimonis i àngels que es van batejar en el primer gran concert dels Stones a Catalunya. Començava una nova era com anunciava una de les publicitats del recinte: “Pronto ‘La lozana andaluza' en todos los cines”. El film i Jagger, amb els tors despullat, donaven inici a l'etapa del destape.