Herbert Craig
Especialista en la recepció a Catalunya de Proust
“Als primers lectors els va xocar l'estructura”
Tristament reduïda avui a la imatge de la magdalena sucada al te, A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, ha estat –d'ençà la publicació del primer volum (de set) el 1913–, una obra imprescindible amb la qual s'han barallat crítics i escriptors. A Catalunya la seva recepció va ser precoç, i de seguida autors com Pla i Sagarra la van llegir. Perplexitat, incomprensió, expectació i admiració són alguns dels sentiments que Proust va provocar en els seus coetanis que, trasbalsats, van haver de fer front a una obra innovadora i sorprenent. Les jornades Proust a Catalunya: experiències de lectura, organitzades per la Càtedra Pla de la UdG amb la col·laboració de la Societat d'Amics de Marcel Proust, han aplegat durant dos dies estudiosos que han resseguit la influència del novel·lista francès en la literatura catalana. També hi ha participat Herbert Craig, professor de la Universitat de Nebraska (EUA), i autor de l'assaig Marcel Proust and Spanish America (Bucknell University Press, 2002).
i que trobem articles abans a Anglaterra i a Itàlia. Però com a país estranger, Espanya va començar a interessar-se per
Proust ben aviat.
De Rodoreda a Dalí, passant per Serrahima i Miquel Àngel Riera
Entre les enriquidores ponències que es van presentar i que Arcadia recollirà en un volum que es publicarà al novembre hi va haver la de Sílvia Coll-Vinent (Universitat Ramon Llull), que va traçar la influència de Proust en Maurici Serrahima. L'intel·lectual, que patia asma com Proust, va conèixer Benjamin Crémieux –un dels primers defensors de l'obra de Proust a França– i va ser l'únic que li va dedicar un assaig que encara avui és valorat. Neus Penalba (Universitat de Girona) va defensar que la influència proustiana en l'obra de Mercè Rodoreda està “ben inserida” en títols com ara El carrer de les Camèlies, Mirall trencat o bé el conte Pluja, sobretot per “l'ús de metàfores sensorials, la narració com a recuperació d'una identitat perduda o l'analogia amb les flors”. Tal vegada l'escriptor que més s'hi va emmirallar va ser el mallorquí Miquel Àngel Riera. Així ho va defensar Pere Rosselló Bover (Universitat de les Illes Balears): “Proust era el model d'escriptor del que hauria volgut ser.” Riera va viatjar a Illiers-Combray, i fins i tot a la Haia per contemplar el quadre Vue de Delft de Vermeer, font d'inspiració per a Proust. El crític d'art Vicent Santamaria va desvelar que Dalí havia llegit Proust a consciència i el considerava –citant el mateix Dalí– “el mestre del nostre univers d'al·lucinacions gastrovisuals”, mentre que Oriol Ponsatí (UdG) va establir una connexió inèdita entre el topos del
filòsof del XII Bernard de Chartres “som com nans sobre espatlles de gegants” i l'última frase d'El temps retrobat.
