Per què de nou ‘La Bohème'?

Fa uns dies que La Bohème ha tornat al Gran Teatre del Liceu i una es pregunta per què ho ha fet, si no és per satisfer la vocació comercial i el gust acomodat que fan que la temporada vinent sembli haver-se concebut com una antologia de grans èxits de l'òpera. Per què ho ha fet amb un repartiment que, almenys en el cas de la funció a la qual vaig assistir, compleix de manera discreta? I, després de la convencional i a vegades aparatosa posada en escena de Giancarlo del Monaco amb la qual es va representar l'òpera de Puccini en diverses de les últimes temporades al Liceu, per què ho ha fet amb un muntatge que, dirigit per l'anglès Jonathan Miller, insisteix en un realisme mancat d'imaginació? Diuen que l'acció es trasllada als anys trenta del segle passat i que s'inspira en fotografies de Brassaï i de Cartier-Bresson. Potser sí, però, ja que insisteix amb La Bohème, no és capaç el Liceu de presentar una proposta més atrevida que contingui una lectura de l'òpera que tregui una mica la pols a una visió burgesa de la “vida de bohèmia”?

Aquesta nova tanda de funcions de La Bohème, que va encetar-se el 18 de juny passat i que es clourà el 7 de juliol vinent, alterna dos repartiments a un mateix nivell. No vaig veure i escoltar el protagonitzat per Saimir Pirgu i Eleonora Buratto, que per a alguns s'ha revelat com una Mimí extraordinària, sinó el que encapçalen Matthew Polanzani i Tatiana Mogarava. El tenor nord-americà és un Rodolfo convincent, amb una prou bella línia de cant, però la soprano russa té una veu fosca i poc lírica que no només fa que sembli inadequada per al rol de Mimí, sinó que en diversos moments queda ofegada pel conjunt orquestral dirigit per Marc Piollet. Si hi afegim que la Musetta de Nathalie Manfrino no s'enlaira prou en els aguts del cèlebre vals del personatge al cafè de Momus, els estímuls a nivell vocal són discrets. Tanmateix, sigui com sigui, sembla impossible no emocionar-se amb aquella manera com a vegades la música de Puccini s'enfila i s'expandeix.