El Cine Alhambra
La històrica sala de la Garriga ha complert 102 anys, i ha tingut l'actor de Totò –ja adult– entre el seu públic
“Nosaltres seguim actius perquè la gent ho ha volgut.” Josep Maria Miró ho té així de clar. El seu pare –a la foto– és des del 1977 el gerent del cinema Alhambra de la Garriga, que ja ha fet 102 anys. “Quan fa dos anys i mig vam començar a quedar-nos sense bobines de 35 mm per la digitalització –explica Josep M. Miró, fill–, vam fer una campanya per recaptar diners i la sorpresa va ser que la gent s'hi va bolcar.” Però la digitalització només va ser una part del problema: “Van aparèixer esquerdes a l'edifici, que no era nostre, i s'havia de canviar la teulada.”
La implicació de “la societat civil, empreses i administracions” ha permès que l'Alhambra continuï funcionant. Cada setmana, entre els divendres i els dilluns, ofereix una programació molt cuidada (“si la gent veu un nyap, queda escaldada; abans era igual, però ara hi ha molta altra oferta”), que inclou estrenes, cinema d'autor, algun clàssic, sessions amb col·loqui de directors, actors o especialistes en el tema... “Tot és vocació; si no s'estima el cinema, és impossible”, diu Miró.
El 2014 van reobrir i, el maig del 2015, Salvatore Cascio, l'entranyable Totò de Cinema Paradiso, va visitar el cinema Alhambra. Gent de tot Catalunya va anar a veure les tres sessions amb col·loqui amb Totò (també és el seu nom, és el diminutiu de Salvatore). “Va explicar que viu molt a prop d'on es va filmar la pel·lícula, i quan van fer el càsting es va amagar, no hi volia sortir, però el van veure i el van convèncer”, explica Josep M. Miró. Ells també el van convèncer, potser perquè l'Alhambra té una història amb molts punts en comú amb el cinema Paradiso. O perquè Totò es va adonar de fins a quin punt estimen de debò el cinema.En els seus 102 anys d'història, el cine Alhambra acumula un munt d'històries i anècdotes. “Hi ha una dona que té 80 anys i en fa 70 que va a l'Alhambra”, explica Josep Maria Miró, membre de la família que porta el cinema des de finals dels anys 70. Recorda, per exemple, que “quan era petit, encara estava obert el primer pis, el mític galliner; moltes parelles hi anaven a la primera sessió, quan feien cinema S, i pujaven al primer pis.” No estaven tota l'estona atents a la pel·lícula, pel que sembla. També recorda els mítings polítics que s'hi feien, o l'enrenou que hi va haver entre els espectadors quan Regina dos Santos va assistir a una sessió, en els seus anys d'esplendor.
