cultura

Cinema

Els darrers cines Paradiso

La crisi i la digitalització han fet que hi hagi un 88% dels municipis catalans sense activitat cinematogràfica

“Els cinemes han de ser nostàlgics, però amb tecnologia punta”, diu Francesc Vilallonga

La nostàlgia és un perill constant en parlar dels vells cinemes de poble. El Cinema Paradiso d'Alfredo i Totò sobrevola aquest tema perquè és una pel·lícula que connecta directament amb la memòria de molta gent: en una època en blanc i negre, els espectadors van trobar en les pantalles dels Paradisos que hi havia a cada poble, a cada barri, una finestra a un món grandiós, bonic, divers, èpic, romàntic, sensual... I és cert que hem trobat històries i anècdotes que semblen sortides del film de Tornatore: el cinema parroquial de Tàrrega que exhibia (sense censura) algun títol picant de United Artists; el capellà que sí que censurava les escenes massa picants del cinema de Begur...

Però les històries més freqüents que hem trobat també tenen a veure malauradament amb el Cinema Paradiso: moltes sales han tancat (a Berga, El Pont de Suert, Mollerussa, Cervera...), sobretot el 2014. El canvi d'analògic a digital (que obligava a invertir més de 50.000 euros per pantalla, amb ajuts públics a anys llum d'altres països europeus); la crisi que afectava els espectadors; l'IVA cultural del 21% (aquí sí que som líders europeus); la pirateria... Tot plegat va confluir en el que l'empresari de cinema Pere R. Aumedes, gerent del Circuit Urgellenc, anomena, en una picada d'ullet cinèfila, La tormenta perfecta. Després de la tempesta, un 88% dels municipis catalans ja no tenen activitat cinematogràfica (aquí sí que pot sonar la meravellosa banda sonora de Cinema Paradiso del gran Ennio Morricone).

Però en aquestes pàgines no ens centrarem en els cinemes que van quedar pel camí, sinó en els que han sobreviscut. Parlem del cinema en passat, però també en present i futur. Francesc Vilallonga, director del grau de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull i autor d'una tesi doctoral sobre l'exhibició a Catalunya, explica que han hagut de tancar sobretot “les sales més petites, amb activitat parcial, amb poques sessions setmanals o de temporada, sobretot sales d'una sola pantalla i en zones allunyades dels grans nuclis de població, sales petites de poble. Una part ha tancat, i una altra part ha aconseguit alguna solució, amb ajuntaments que s'han implicat”. Creu que no s'ha de caure en la nostàlgia: “La fascinació per la màgia del cinema en els llocs petits encara hi és, i els cinemes Paradiso digitalitzats que quedin ara encara seran més rara avis que els analògics. Però crec que els cinemes Paradiso ara han d'implicar la dinamització cultural, una cosa menys nostàlgica i més posada al dia del que és l'exhibició de cinema actual, que realment sigui un servei públic. Molts ajuntaments que hi han apostat ho han fet en aquest sentit, perquè no desaparegui la vida cultural. Els cinemes no es poden basar només en la nostàlgia. Han de ser nostàlgics, però amb tecnologia punta. Un cinema també és novetat, estrena, contingut nou, l'espectador actual és exigent i ho demana.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda