“Aquest país et fa humil de manera excessiva”

Reflecteix moltes coses. En el disc hi ha cançons que són de gel, n'hi ha que són de foc i n'hi ha, finalment, que són de foc i gel alhora. És un disc refugi, per a mi, com ho és aquest vent que, de sobte, fa pujar la temperatura 30 graus de la nit al matí.

Hi vaig anar perquè a Barcelona les coses estan difícils. Havia tingut una experiència professional molt dura i vaig anar-hi sense saber gaire què hi buscava, però amb la certesa que era allà on havia d'anar. I em va anar bé: vaig tornar a omplir-me de tendresa, família, música, estímuls, paisatges... De tot allò que era meu i no havia descobert fins als 30 anys. Més que amb una família em vaig trobar amb un clan! I és que allà tot funciona així: si ets família d'un veí, i no cal que sigui precisament de la casa del costat, et conviden a fer un cafè tan bon punt et veuen passar.

Molt. Vaig tornar amb una crisi creativa important que em va fer replantejar moltes coses. Em vaig preguntar quina veritat tenia realment la meva música. El cas, però, és que les arrels, per a mi, sempre han estat una mica trasplantades [el seu pare és macedoni; la seva mare, andalusa, i es va criar a Mallorca].

Bé... Em vaig enamorar d'un canadenc... i me n'hi vaig anar. A Calgary. He estat vivint molt, aquests últims temps. I molt intensament.

He après a simplificar, la qual cosa no vol dir que no tingui una comprensió complexa del que faig, ja que partir de l'essència és partir de molt endins. He anat naturalitzant-me.

Massa tard, però almenys me'n vaig acabar adonant. És un país on, en realitat, no existeix la indústria musical. He tingut la sensació que havia de donar constantment les gràcies i callar coses que creia que no estaven del tot bé. Aquest país et fa humil de manera excessiva. Et fa arrossegar tant el cul que, al final, et convences que no et mereixes coses que... coi, sí que et mereixes! Ara hi ha uns quants músics d'aquí que estan intentant muntar un sindicat. M'hi vull ficar.

Ho vaig decidir un any abans de gravar. Encara no estava en contacte amb el Quartet Brossa, que me'ls va recomanar Pau Vallvé, però ja sabia que, en aquest disc i en aquesta gira, canviaria el format. Ja havia dit a la meva banda de sempre que aquest disc no seria amb ells. I sé que puc confiar cegament en John Parish. Ha acotat la instrumentació i ha posat totes les cançons en un mateix univers. El que fa aquest home és poesia pura.