Amb el regust de la ratafia

Malgrat que el cantautor piemontès s'ha acostumat a incorporar-nos en la seva agenda, no deixa de ser un esdeveniment cultural que torni entre nosaltres. Paolo Conte, el gran Paolo Conte, va sortir a l'escenari del Palau Reial enmig d'un combo de nou músics, situats en tres zones dedicades als instruments de vent, als de corda i als de la secció de ritme. Ell, al bell mig, amb el piano o al micro. Va començar com és habitual amb la histriònica Ratafià, “elixir, arquebuse, és una licoreria”. Una mica panxut, seriós i introvertit, va oferir un concert de quinze temes, en què els músics es van anar alternant la posició de solista, cosa que feia del grup un complement ideal, i de les peces, una joia cadascuna, mentre alternaven milongas, tangos, pasdobles, foxtrots i infinitat de ritmes derivats del jazz i de la cançó italiana, especialment de la napolitana. Tot filtrat, això sí, per la llenya, que fa que tot el licor destil·lat esdevingui malta.

Peces clàssiques del seu repertori com Sotto le stelle del jazz o Come di es van combinar amb les del seu últim disc, del 2014, que va venir a presentar al Festival de Jazz d'aquell any. A Pedralbes, Snob i Tropical van sonar com totes les altres, plenament incorporades a aquestes epifanies que narren històries impossibles, amb animals, boscos, situacions inversemblants i alhora quotidianes, l'epopeia que representen les seves lletres amb el vent de cara dels ritmes candents de sempre.

Per què a les dones no els agrada el jazz?, es preguntava en un dels seus temes estel·lars, dels més reconeguts i dels que no fallen. I em costa respondre, i encara més veient la quantitat de dones que hi ha a les escoles de jazz, tot i ser minoria encara.

En fi, pensar mentre les banderes espanyola i catalana onejaven sobre l'escenari, no se sentien les granotes dels estanys dels jardins i la banda afrontava majestuosament la balada Gioco d'azzardo, la increïble Gli impermeabili i l'evocadora i trista Madelaine abans d'entrar en el últim tram del concert amb Via con me: “Som-hi, anem-hi, res t'uneix a tots aquest indrets, ni tan sols les flors blaves...” Ni la tornada “It's wonderful” pot servir de contrapunt al sarcasme dels últims versos de la cançó, “a fora plou un món fred”. Són aquests girs de la ironia revoltada, les dosis de misantropia, les que connecten i distancien tan bé Paolo Conte del món quotidià que recrea.

Conte al Palau Reial, a l'antiga residència del Caudillo! El vent fa moure la bandera, però també refresca agradablement la nit. És possible la poesia després del PP? Només cal mirar l'exemple italià amb Berlusconi. Torres més altes han caigut! Per molts motius ens serveixen els grans poetes, com el mateix Conte. Per alleugerir l'ambient advers, sobretot per relativitzar-lo, per no deixar-se dur per la depressió diària enmig de la crisi perpètua, el rostre cínic dels polítics i la cara dura. El tema Diavolo rosso em torna a la realitat, em fa deixar de badar: “Aquelles noietes rosses amb anells a les orelles seran esposes que pariran homes robustos com arbres... Diable ros, oblida la carretera, vine aquí amb nosaltres a beure una taronjada, a contrallum, sempre se'n va...” És una sort i una delícia tenir de nou Conte. Ho reitero. La resta, punyetes!