novel·la
carlos zanón
No sé què sento quan sento que estimo
Nou lliurament de l'excel·lent escriptora Hiromi Kawakami (Tòquio, 1958). Quaderns Crema ja ens havia servit abans els títols El cel és blau, la terra blanca (2009), que va obtenir el Premi Tanizaki, Allò que brilla com el mar (2010), Abandonar-se a la passió (2011) i Manazuru (2013).
Kawakami és una autora que juga amb el filferro candent dels sentiments, del jo psicològic, creant una complicitat immediata amb el lector. Assumeix uns riscos que, almenys en aquesta novel·la, no arrosseguen la narració cap a clixés, llocs comuns o la típica dosi de placebo per a lectors romàntics que mai no es comprarien una novel·la d'aquest gènere.
Kawakami té un estil líric però ferm, intel·ligent, lúcid, en certa manera d'una emotivitat desassossegant. Els seus personatges no s'enganyen, o almenys no tot el temps, però tampoc no troben una redempció fàcil. Parteixen d'una solitud compartida, d'estar on no volen o no saben estar per travessar la porta i abocar-se a una altra solitud menys estranya, menys forçada però solitud, finalment: la de l'individu, la de la casa buida.
Un misteri per descabdellar
L'amor, l'amistat, els llaços que Kawakami sembla defensar una i altra vegada als seus llibres, són un misteri que no sabem descabdellar. Es una poció. Un verí bo que no ens curarà de res però ens indicarà si estem on volem estar, amb qui volem estar. Els cinc, sis personatges de Vides fràgils, nits fosques viuen a la confusió d'estimar i ser estimats. No entenen què els passa, cap a on els porta l'afinitat o el desig. No entenen els seus sentiments ni entenen la persona que estimen o per que són estimats. Fa l'efecte que tots trien la persona equivocada. Es refugien a llocs en què l'atzar els situa i el seu grau de llibertat és decidir si s'hi queden o si és millor si es mouen.
Hiromi Kawakami transita per una òrbita similar a la de Carver, més lírica, gens cínica o destralera però igualment punyent en una sèrie de capítols que podrien funcionar com contes independents.
Es fica, des d'una tercera persona que no deixa de ser una falsa primera persona quan convé a la narració, al cap dels homes i les dones que van o fugen o s'amaguen o segresten el fet de ser estimats, de voler tenir un altre i no aconseguir-ho.
Així, la Lili és una dona de trenta-cinc anys que viu amb en Yukio, el seu marit, i sense estar segura del tot, sospita que ja no l'estima. L'Haruna, la seva millor amiga, està enamorada de l'home de la Lili des que el va conèixer, i aquesta sospita que tots dos l'enganyen, o que seria el millor per a ells fer-ho i per això no fa res al respecte. La Lili, però, coneix l'Akira, un home més jove que ella, amb el qual inicia una relació. També hi ha els amants de l'Haruna, una dona forta i independent, però trencada per aquella confusió que ja hem citat. Totes aquestes històries són narrades amb una prosa cuidada però viva, sensual, subtil, que apel·la tant a la teva pell, als teus sentiments, com a la teva intel·ligència en enfrontar-te al mirall d'allò que considerem normal i pràctic, l'amor, viure en companyia, la parella... que de fet és una anomalia, un armistici, una juguesca de l'atzar.
L'únic retret que podem trobar a aquesta delícia de llibre i d'autora és el fet de sucumbir a la temptació de tenir tots els ratolins relacionats entre ells –personatges que resulten ser germans, amants compartits– i el final de l'itinerari amb l'Haruna, una nota estrident a una partitura lo-fi i melòdica. Però, amb tot, Hiromi Kawakami és una autora superba i, aquesta, una novel·la que, com sol passar amb les bones, val més que el preu que ens diuen a la llibreria.
