“Les anècdotes petites són les fonamentals”

Aparentment, és veritat. Però aquestes anècdotes per mi són fonamentals, són les coses de les quals hem de parlar, no de baralles o de persecucions de cotxes. Aquestes són molt divertides però no tracten sobre allò que ens fa humans. Per mi allò essencial és plantejar-me quins són els nostres orígens, quines són les coses de la nostra vida de les quals no estem satisfets. Vull tenir espai perquè les històries puguin respirar, i tinc la sort que l'editor m'ho permet.

Sí, vull abordar el tema que m'interessa amb la màxima profunditat, i m'agrada que per al lector sigui una experiència immersiva, que m'acompanyi.

Sí, és exactament això. He mirat de repartir el punt de vista entre els personatges a partir d'experiències meves i de gent del meu entorn. Tothom fa servir coses de la seva vida, però estem obligats a aportar alguna cosa. Autobio és tan autobiogràfica com pot ser un còmic; però jo diria que és autobiogràfica d'una manera més superficial, ho és perquè els esdeveniments m'han passat, però a Los equinoccios hi ha pensaments més íntims. Tot i així, no pretenc explicar la meva vida, sinó partir d'ella per transmetre idees.

Als personatges els han de passar coses, m'agrada que es moguin, i no vull dir necessàriament en l'espai, sinó sobretot en el temps. L'any és la unitat bàsica en la qual construïm les nostres vides, i és un cicle etern. El llibre comença en un punt molt fosc per als personatges i els acompanyem en un procés cap a la llum.

És cert. És un desafiament personal, vull veure com puc incloure en el còmic elements que formen part de la nostra vida, i que ajudin a generar emocions. A Los equinoccios he volgut veure com puc abordar els elements del nostre dia a dia a partir de l'art, la religió i la política, que són les tres creacions dels éssers humans que són comunes a tots. I dins l'art hi ha la música, la literatura i les arts plàstiques. He volgut mostrar com la mateixa obra provoca en diferents espectadors la mateixa resposta al llarg del temps. En certa manera, els museus són com esglésies on tots ens reunim.

Sobretot, el dibuix ha d'estar al servei de la història, però, un cop això es té clar, també hi ha marge per poder jugar, per explorar. Podria anar a cop segur i dibuixar sempre igual, però aleshores perdria aquestes possibilitats d'investigar.

Molts! Quan feia Portugal tenia un bloqueig creatiu i també vital, no sabia què passava amb la meva vida amorosa, amb la meva militància política... No entenia res del que estava passant.

Sí, jo treballava d'assistent d'animació i amb una sola línia havia de completar el dibuix dels animadors, em va fer aprendre molt. Però també he hagut de lluitar amb tot el que vaig aprendre a Disney, perquè entres en una certa formatació en la teva manera de narrar, i després has de mirar de no caure en els mateixos hàbits.